Sense paraules

“És impressionant… mai havia vist un cel tant net, no sabia que hi havía tantes estrelles. No hi ha paraules per a descriure el cel del desert!”

Aquest és el punt: no hi ha paraules que puguin atrapar la experiència, el desert et torna encara que no vulguis i sense que t’anadonis ” cap a casa”, per això no deixa indiferent. O t’engantxa, t’hi enamores o voldries sortir corrents perque la infinitud i el silenci són massa immensos i necessites paraules per a sentir-te segur.

Els cels que acostumem a veure, si és que els edificis ens ho permeten, estan tan plens de coses que ens impedeixen tenir una experiencia neta. Antenes de tele i parabóliques que lluiten per aconseguir una mica més d’alçada, cables de llum i teléfon que s’enreden entre sí, postes, llums de les cases, dels cotxes, carrers, autopistes, lasers de discoteques…hem omplert el cel de coses!

De la mateixa manera, hem omplert les nostres ments i en conseqüència, les nostres vides de coses, creences, pensaments, conceptes, tot tipus de construccions que ens allunyen de la buidor, netedat i puresa que en realitat som. Ens hem entregat a una carrera inconscient i desenfrenada que ens manté la major part del nostre temps identifcant-nos en en tots aquests conceptes, paraules i més paraules. Caminem tant cap a fora del nostre centre que finalment arribem al abisme, al límit i d’una estrebada la vida ens porta cap al centre. A vegades la estrebada és un moment de lúcidesa, una crida de l’ànima a la que no podem resistir-nos i tenim el coratge de seguir, d’altres vegades necessitem “despertadors” més sonors per qui no escolta o veu.

Vivim sovint dividits sense saber-ho, plens de coses i alhora amb anhel de buidor i puresa, ens debatim entre la seguretat que ens aporten les paraules i la nostalgia de experiència sense paraules. Busquem la veritat i pel camí, ens omplim de certeses que ens donen seguretat, perque tenen forma, perque la ment només enten de formes y límits, llavors la forma ens atrapa i ens pensem que som ella, però la Verita no té forma ni límit ni ens atrapa sino que simplement És, sense temps ni espai, Eterna. Abans de la paraula, el pensament, la emoció, la sensació, la certesa, abans de qualsevol abans que la teva ment pugui concebir, hi ha un espai buit, infinit, atemporal, etern on neixen i moren totes les coses sense deixar rastre, aquesta és la nostra veritat, aixó és el que som, un immens buit que no pot ser atrapat per les paraules i que alhora les conté totes.

La nostra experiència vital depen d’on portem la atenció, cap a les coses que contaminen els nostre cel o cap al cel buit de coses.

I tú, cap a on camines, cap al centre o la frontera?