Sobre ordinadors, encara

Em plau transcriure la part més substancial de l'article que publica Jordi Llovet avui mateix al Quadern. Perquè, efectivament, el que cal a les aules és esforç, colzes i testa. I el compliment dels deures. I que ningú no parli de drets sense abans haver complert les obligacions. Estic molt més content quan he complert el meu deure que no quan algun cop he deixat de fer-ho. Hi ha molt pocs alumnes contents, avui, i no cal trencar-se gaire el cap per esbrinar per què. En fi, llegim Llovet:

“Una de les iniquitats més grans de tots els governs neoliberals d'Europa —als països nòrdics o Alemanya, menys— ha estat considerar que tot el que venia del món de la tecnologia, tant la vella com les noves, havia de ser saludat amb entusiasme, rapte i devoció, de la mateixa manera que Pere, el deixeble, es va quedar embadalit davant la transfiguració de Jesús al mont Tabor quan "la cara [de Jesús] es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum" (Mateu 17,2). Tot plegat, doncs —tenint present que una cosa és el Fill de Déu i una altra els ginys electrònics— ha estat fruit d'una beneiteria indiscriminada, babau i fervorosa. Walter Benjamin ho va explicar amb una claredat meridiana, com també ho concebia Heidegger cap als mateixos anys: no hi ha cosa més perillosa que deixar-se enlluernar per l'aura dels avenços de la tècnica (sacralitzats a causa de la seva lluïssor), ni hi ha cosa pitjor que considerar la tècnica, de la mena que sigui, com una cosa neutra. Però ja fa més d'un segle que la humanitat dita "civilitzada" assumeix que la tècnica és el gran emblema (encara que tan sols és miratge) del suposat avenç, sempre beneficiós, de la història.

¿No es van adonar, els ínclits pedagogs de Catalunya i de tot Espanya, que els ordinadors, igual que la resta de les tecnologies que els nois i noies porten a les butxaques —com abans hi portàvem una granota amb una làmina metàl.lica que raucava— són els responsables de la creació d'una cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment? No van veure que l'ordinador és l'eina que ha excusat els seus usuaris, en especial els més joves, a fer un esforç d'aprenentatge i de memòria, amb tota la mediació que això sempre ha significat? ¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se".

És possible, com ja s'ha dit, que els professors veiessin en aquestes màquines la redempció de la seva manca d'autoritat —cosa de la qual no són culpables— i el bàlsam per a l'escruixidora manca de disciplina a les classes. La conseqüència ha estat que ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”.
www.miquelcolomer.cat