Una bona tralla
Enviat per @miquelcolomert el
Tot el que passava era que havia tingut la mala sort d’atraure l’atenció d’algú que, després, ja no em deixaria en pau. Me’n ben adonava. És el que passa amb determinades persones amb qui canvies tan sols una mirada. Persones que de sobte es poden tornar agressives sense cap raó ni motiu -no hi ha hagut mai cap maltracte-, o bé posar-se a parlar amb tu com aquell qui res. I el fet és que és molt difícil treure-te-les del damunt. Potser per aquest mateix motiu, des de llavors, m’he esforçat sempre a abaixar el cap quan vaig pel carrer. Necessito una bona tralla, sí. Quant de temps, per cert, sense sentir aquest mot,”tralla”, tan gràfic i efectiu d’altra banda. El cas és que no s’ha de comptar mai amb ningú perquè et respongui les teves preguntes. I menys, encara, que les encerti, les respostes que esperes. Recordo que, al cinema, sovint tancava els ulls. Les veus i la música d’una pel·lícula m’eren més suggeridores que la mateixa imatge. Remolí de fulles mortes. Em demano, al capdavall, si aquella dona no és la mateixa que havia conegut, de petit, al forn que hi havia al costat mateix de casa meva. Però, ¿i jo?, ¿qui sóc jo ara? Segurament un simple impostor. I encara gràcies.
