Yo me llamo Estrella!

” Riiiing, riiiing, riiiing!!”, eren les deu de la nit de fa deu anys, conduïa a punt d’entrar a la autopista camí d’Arenys, em moria de ganes d’arribar a casa. Els meus quatre fills segurament ja dormirien, estava embarassada d’en Jaume i la panxa em pesava, a més a més des de que la meva mare havia mort compaginava la seva feina a la clínica del meu pare amb el meu despatx d’advocada, un bon panorama, vaja. Per tant el telèfon no podia ser més inoportú, ” Digui?”, vaig contestar sabent qui era, ” Assistències... un detingut per ara mateix a la comissaria de Nou de la Rambla...”. ” Genial, el que faltava per a coronar el dia...”.

Vaig arribar arrossegant el bombo de set mesos amb la determinació d’acabar ràpid. ” Letrada, Manolo no quiere subir a declarar, no colabora nada”, em va dir el poli amb tota la patxorra. ” Pues Manolo va a subir cagando leches, de eso me ocupo yo...” vaig pensar. ” Bajo a los calabozos a ver si lo convenzo”, vaig dir educadament. Les garjoles de la antiga comissaria eren com unes masmorres de la Edat mitjana, cutres i fosques. ” Manolo, Manolo!”, vaig començar a cridar, i el Manolo no donava senyals de vida. En un raconet de la garjola hi havia una figura estranya asseguda a terra que va contestar al cap d’una bona estona amb una veu entre Gloria Fuertes i Paco Rabal junts com si haguessin passat la nit bevent rom i fumant Faries, ” Yo no me llamo Manolo, me llamo Estrella, y no subo porque sinó me quedo sin cenar!”. ” Osti.ja m’hagués pogut avisar el poli...Hola Estrella, soy tu abogada, sube que haré que te sirvan la cena arriba, no sufras, confia en mi así acabamos pronto y con un poco de suerte sales en libertad”, vaig dir serenament. ” Mírame, estoy hecha una puerca, que vergüenza”, l’espectacle era de pel.lícula d’Almodavar. La Estrella amb barba de tres dies, llavis com unes salsitxes de frankfut, cabell de Donna Summer, i tetes com dos melons. Estrella va pujar, sopar, declarar i em menys de mitja hora anava lliure per el Raval.

Tots hi tenim una Estrella a dins, tancada a la garjola fosca i cutre del nostre subconscient. Estrella és algun aspecte nostre que no volem mirar de cara perquè ens avergonyeix, no ens agrada, ens fa por... en definitiva no volem que sigui visible al món. Adiccions, mandra, rabia, pulsions animals, pors... D’aquesta manera bloquegem la seva energia i no col.labora amb nosaltres. Fins que no aprenem a mirar-la a la cara, cridar-la pel seu nom, alimentar-la sense judici amb coratge, amor i compassió, observar amb la ment oberta, flexible i curiosa ” Què és el que hi ha per a curar aquí? Quina part de mi vol ser integrada?”. Fins que no arribem al punt de mirar, agrair , beneir i alliberar tots i cadascun dels nostres petits “jos”, per més vergonyosos que ens semblin no serem éssers complets.

I tu, quantes “Estelles” tens encara per alliberar?