Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.