No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.