PARE

Fa molt temps que no podia posar-me a escriure un apunt. De fet al principi la causa va ser la manca de temps tot i que en tenia moltes ganes de fer-ho i moltes coses a dir. Després tot va canviar, bé el problema de no tenir temps no, però sí les ganes d'escriure i tot perquè només tenia una cosa que volia expressar i la volia compartir amb tu i ja no hi eres ...

Quan fa 3 mesos vas marxar em vaig prometre que si tornava a compartir algun sentiment en el meu bloc aquest no podia ser un altre que l'amor, el respecte i l'admiració que m'impregnava quan estava amb tu. Des d'un bon principi vas omplir de sentit les paraules PARE, així és com et deien i jo també ho feia, tot i ser en realitat sogre ... però és que et sentia pare i no em costava dir-te així. Tot i això sempre em va agradar combinar-ho amb Quico, em sentia tan pròxima a la teva manera de fer que no em costava utilitzar el diminutiu del teu nom.

Diuen que sempre havíem tingut una connexió especial, jo la sentia. Quan em vaig quedar embarassada dels 2 “petardos” de casa, veia els teus ulls il·lusionats davant de l'arribada d'elles però també les teves mans apunt per ajudar. Quan van néixer la Ivet i l'Ainara vas deixar de ser el pare. I això va ser meravellés perquè vas passar a ser l'AVI Quico. No hi ha dia que les vegi que no et vegi també a tu. He vist a molt poques persones tant emocionades al costat de les meves filles com a tu. De la mateixa manera que havies donat sentit al teu primer nom ho vas fer amb aquest.

Vull dir-te que no aconsegueixo dir-te adéu. Vull retreure't que en les últimes paraules que em vas dir quedessis en que ens veuríem dimarts o dimecres i no va ser així. Vull que sàpigues que no he conegut a una persona amb tanta bondat i generositat com tu. Vull fer-te arribar l'angoixa que em provoca no saber com trobar-te per donar-te les GRÀCIES, per fer-te una abraçada i dir-te que T'ESTIMO I ET TROBO A FALTAR.

Les nenes pregunten per l'avi. El primer dia només entrar a casa ja ho van fer i de seguida em va sortir una resposta: -L'avi està amb el sol i la lluna!. T'enrecordes del viatges a l'Escola Bressol cantant el Sol, solet o La Lluna, la pruna? Aleshores em va semblar que era una manera de que sempre sabessin on estaves. Ara admeto que la que necessita saber on trobar-te i tenir-te aprop potser soc jo.

Finalment he pensat que potser aquest era l'espai en el que podia expressar-me, deixar-me anar, desfogar-me... Els meus apunts, no gaires per cert, sempre m'han servit per compartir allò que sento. D'altre banda, i tot i que hi treballo a diari, les TIC encara em semblen una cosa un xic màgica, potser aquest misteri que per a mi amaguen ajuda a fer-te arribar aquestes paraules.

UN PETONÀS PARE!