Tengo el corazón partío però és que ... el meu País és tan petit

Avui torno al meu bloc per compartir un munt de sensacions que aquest matí he viscut arrel d'una conversa. Començaré dient, alguns ja ho sabeu, que els meus pares venen d'un poble d'Almería. Sempre m'he sentit catalana, no d'adopció sinó de naixement, però amb un meravellós lligam cap a la terra dels pares. De fet en els meus viatges tan punt passo València i Alacant, quan enfilem cap a Albacete, ja començo a sentir una emoció especial i als llavis se'm dibuixa un somriure. El paisatge del poble dels pares és àrid, desèrtic, però com m'agrada!.

Ves per on avui entre d'altres coses m'han dit que on podia anar jo parlant el català més enllà de València o els Pirineus. Com diria l'amic Verdaguer, Ai làs! Mira que m'han tocat la moral aquestes paraules. Perquè no us perdeu us diré que tot venia d'una demanda que em feien perquè passes de parlar en català a parlar en castellà. Aquesta acció a mi no em costa gaire, per no dir gens. De fet la faig habitualment per deferència o educació, això sí, avui he constatat que sobretot la faig perquè em dona la gana. Mai m'havia trobat en que la petició del canvi de llengua arribés acompanyada d'un fort component de menyspreu cap a la meva.

Una taula a casa meva és una taula rica. Jo em dirigeixo en castellà als meus pares i al meu germà i ho faig així perquè vull, és com em sento bé. A la meva cunyada, els meus nebots, en Ricard i les nenes els hi parlo en català. Tots canviem de llengua instantàniament i de manera natural depenent de amb qui parlem. Fa goig un dinar a casa! Però és ric no per les llengües que utilitzem sinó pel respecte i l'amor amb que les utilitzem.

Em sento tan orgullosa quan veig que les meves “peques”, quan encara no tenen 3 anys ja canvien de llengua tot depenent de si parlen amb els iaios o amb nosaltres. Ho fan també perquè volen, sense pressions. Però avui, sincerament, hagués desitjat no entendre una llengua a la que també estimo, el castellà, per no ser conscient del que em deien, per no haver ni tan sols de discutir el tema. Avui més que mai: Jo parlo català!