Del Bombatxo al Xandall, una gran exposició en petit format
Enviat per Anna el
El món canvia i nosaltres també. Des que vaig començar a fer esport han passat moltes coses i hem anat avançant, de vegades no tan de pressa com voldríem, segur, però si parlem d'esport ho hem fet a bon ritme.
Provinc d'un dels esports que històricament sempre ha estat entre nosaltres. Catalunya ha proporcionat des de sempre, noms importants i amb tradició de muntanya. No en va ja l'any 2008 va fer cent anys que un esport d'hivern com l'esquí va aterrar a casa nostra de la mà d'uns agosarats socis del Centre Excursionista de Catalunya.
Quan vaig començar a descobrir la muntanya ho vaig fer com gairebé totes les persones que durant la seva infantesa i adolescència han format part d'un cau. Sense saber com vaig anar descobrint la muntanya i les seves diferents maneres d'acostar-s'hi.
De la mà de nombrosos companys d'Arenys, gent que mica em mica em van anar orientant, ensenyant i redescobrint la muntanya en el seu estat més genuí he pogut recórrer crestes, canals, parets, valls i muntanyes des de dins mateix. Entrava a conèixer l'escalada, un esport de forta tradició en països com França i que ens va arribar de la mà dels primers noms d'aquesta disciplina i dels primers llocs per obrir vies i escalar: la muntanya de Montserrat. Però alhora em veia també en un món on em trobava una mica sola. Molt poques érem les noies que fa uns anys enrere practicàvem aquest esport. Potser per això recordo molt bé que un any al festival internacional de muntanya de Torelló em va commoure molt escoltar i sentir les paraules d'una de les primeres dones que abans que jo nasqués, ja trescaven per les muntanyes i que ha estat una de les pioneres de l'escalada en clau femenina a Catalunya: Maria Antònia Simó. Simó ens va deixar l'any 2007 amb 92 anys i un munt de “primeres escalades” Pirineus, Pedraforca, etc. Va ser contemporània i companya de cordada de molts altres noms de l'època com Jordi Panyella, “Pany” o Jaume Reñé. Altres noms la seguirien com Elisabeth Vergés companya d'un dels precursors catalans de l'alpinisme Josep Manuel Anglada.
I com ja se sap una cosa porta a l'altra. De l'escalada a l'alta muntanya i l'alpinisme de la mà del Centre Excursionista Arenys de Mar (CEAM) on hi tinc un munt de companys amb els quals en vaig aprendre i vam començar a gestar el que ha estat un projecte: volíem anar d'expedició, com les que tantes i tantes vegades havia llegit en els llibres de muntanya. Sis integrants del CEAM vam entusiasmar-nos i aventurar-nos a fer el cim de les amèriques, era l'any 1997 que partíem cap a l'Argentina amb més d'un any de preparatius, entrenaments i més descobertes esportives amb la nostra expedició particular: Ackon-caucak 97. Arenys al cim de l'Aconcàgua.
De tot plegat i de no haver deixar mai de sortir, tan com es pugui, a muntanya o a escalar o al Cadí, on tantes i tantes vegades hem compartit estones entranyables amb en Basté i els seus, de tot plegat, n'he aprés i en continuo aprenent, esportivament parlant i humana.
En l'actualitat coninuo fent esport i potser la meva activitat principal no és ara la muntanya i l'escalada, perquè requereix temps i molt més sacrificis. Ha passat el temps i com us deia al principi nosaltres també anem rodant amb ell.
El rem de mar ja fa uns quatre anys que em té el cor robat i de la mà de tots i totes que formem el col·lectiu del Club Rem Arenys, i especialment dels fundadors del club, que es van posar, ara deu fer uns vuit o nou anys, a recuperar aquesta tradició i alhora esport a la nostra Vil·la, els estic profundament agraïda. Un esport que recomano i que encoratjo tothom: homes i dones a que s'hi acostin a que el provin. De fet Arenys hauria de girar-se i mirar més cap al mar. Fixar la vista a l'infinit perquè el que som i el que tenim és tradició marinera i el rem és un esport popular que enllaça amb la tradició i que acosta un altre esport nàutic a tota la població.
