M'ha agradat / No m'ha agradat

Aquest és un petit espai dins el qual cada setmana anomenaré tres coses que m'hagin agradat i que no m'hagin agradat d'aquella setmana en qüestió.

Per començar aquí deixo les tres primeres coses que m'han agradat:

• Alguns intel•lectuals catalans, com el president Laporta i Xavier Sala Martin: Dir públicament el que penses quan ets una persona coneguda al país, es fa difícil per molta gent, però als que encara no els fa res opinar sobre política i sobre l’esdevenir del nostre país, se’ls ha de valorar. I que el president del Barça, que és l’exèrcit de Catalunya, i el nostre gran economista reconegut arreu del món, es mullin amb el finançament i amb l’estat actual de Catalunya, dóna forces als que veiem que hi ha coses que no es fan bé, i que la gent ha de saber que no es fan bé.

• Final del Club: Feia temps que aquest programa havia deixat de ser, aquell programa fresc, innovador i amè que va captivar a tothom. Ara feia temps que s’havien encallat i no hi havia res innovador i tot eren coses ja vistes abans a la televisió amb un toc diferent si, però no el suficient per engrescar la gent. I per mostra un botó, en els darrers estudis d’audiència el programa havia perdut espectadors. I no hi ha res més digne que marxar havent fet mil programes.

• Tegan and Sara: Tegan and Sara és un grup canadenc de rock/pop indie, format per les cantautores i germanes (bessones|binocles idèntiques) . Tegan Rain Quin i Sara Kiersten Quin. Van néixer el 19 de setembre de 1980. Cada bessona canta normalment les cançons que escriu. No solen cantar juntes als seus primers àlbums, tanmateix, sí ho fan en els últims i en els concerts. El 2004, la revista Rolling Stone va anomenar el seu àlbum So Jealous en la seva llista dels millors 50 àlbums de l'any. Han fet la BSO d’Anatomia de Grey amb la cançó Fix you up. Conegudes també pel seu tema “Back in your head” de l’any 2007 versionat per coneguts dj’s entre els que destaca el gran Dj Tiesto. I un servidor les va descobrir amb la seva pròpia versió del tema “Dancing in the dark” de Bruce Springsteen, tema seleccionat per entrar dins el Hangin' On E Street programa amb el qual el cantant de New Jersey vol donar a conèixer les millors versions que fa altra gent de les seves cançons. La pàgina web de les bessones de Canadà és www.teganandsara.com.

I per acabar, les tres primeres coses que no m'han agradat:

• El paisatge favorit de Catalunya: El programa ja partia amb una característica poc transparent, doncs la gent havia d’elegir via sms el seu paisatge favorit. Després de veure tota la sèrie he arribat ala conclusió que els diferents personatges que han presentat el seu paisatge favorit, no han presentat el favorit, sinó el de la infància. Així doncs proposo que el programa canviï de nom i passi a anomenar-se “ El paisatge de la infantesa dels famosos”. Ja per acabar dir que no m’ha agradat ni l’indret guanyador, bàsicament perquè és un tòpic i ja està massa gastat i és reafirmar una cosa ja molt explotada turísticament, i perquè hi ha molts paisatges més bonics que aquests escampats per Catalunya, que potser per sort no els han descobert, amb la qual cosa encara guardaran l’encant.

• Els partits polítics són ja el cinquè problema més important per als ciutadans: Segons l’últim baròmetre publicat pel Centre Investigacions Sociològiques (CIS), les formacions polítiques s’han convertit en la cinquena preocupació més important dels ciutadans enquestats, apareixent en un 13% de les respostes. Només li passen davant clàssics com l’atur, els problemes econòmics, la immigració i el terrorisme. la inseguretat ciutadana. Aquesta ha passat a convertir-se en el sisè problema dels ciutadans de l’estat.

• El finançament: Són moltes les persones que estem en contra d'aquest finançament pactat pel tripartit, finançament que ja només per començar és il.legal, doncs no compleix l'Estatut, i finançament on no es dona cap xifra clara del que rebrà el nostre " petit país".

En fi, als que els interessi el tema, aquí els deixo el fragment de l'article publicat a " La Vanguardia " per Xavier Sala i Martin el passat divendres 17 de juliol:

" Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011.

(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos o justícia) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.

(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col•loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.

(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.

(5) Una altra violació de l’estatut: la bilateralitat. L’article 210. 1 de l’estatut diu. “La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. (...) Correspon a la Comissió Mixta:
a. Acordar l'abast i les condicions de la cessió de tributs.
b. Acordar la contribució a la solidaritat i als mecanismes d'anivellament.
A més, l’article 176.1. La Generalitat no queda vinculada per les decisions adoptades en el marc dels mecanismes multilaterals.
Per contra, la pàgina 63 de la “propuesta de acuerdo” diu: “Después de la aprobación por las Cortes de los textos legales necesarios para la implementación de este acuerdo, los representantes del Estado se reunirán con los de las CC.AA. en las Comisiones Mixtas respectivas. No será precisa la reunión de las Comisiones Mixtas para dar efecto a lo previsto en relación a las necesidades globales de financiación.” És a dir, no es viola l’estatut de manera inadvertida sinó que contradiu EXPLICITAMENT el que diu l’Estatut.
Si, despres d'una gran negociaci, el Sheriff de Nottingham, arriba a un acord de que nomes et robara 50 quan tradicionalment et robava 100, i si, arribat el dia de complir, et diu que ha canviat d’opinio i nomes et robara 80, tu, que has de fer? Celebrar que et roben 20 menys que abans o emprenyar-te perque el Sheriff es un lladre compulsiu que no compleix el que promet?

SaLuT!!!

Oriol.