L'Evangeli és ben clar, el dret canònic...

Avui gran part de la comunitat catòlica viu moments de fort desconcert i dolor. S’ha trobat de sobte enmig de la foscor més absoluta, colpida pel dolor de veure la forma com la seva institució havia gestionat el tema dels abusos a menors per part d’eclesiàstics.

La llum de Crist...! Aquest clam ha ressonat insistentment a la nit de Pasqua en totes les esglésies cristianes d’arreu de món, mentre acompanyàvem el ciri pasqual, símbol de la llum de Crist, de la vida nova en el Ressuscitat.
És un clam d’acció de gràcies pel do que ens ha fet Déu de manifestar-se vivent en tota la creació, vencent tota mort, tot dolor, tota injustícia. En Jesús Déu ens estreny entre els seus braços, se’ns ofereix amorosament perquè el reconeguem com a plenitud de la nostra vida i vulguem col.laborar amb Ell a fer-se present en cada instant de la creació.
La llum del Crist il.lumina els nostres camins, si la perdem, arriba la tenebra, i una vegada més la por, amb totes les seves conseqüències que al llarg dels temps s’han manifestat dramàticament.
La llum de Crist, és una única, i això no vol dir que únicament habiti enmig de les comunitats de cristians i cristianes, també està en altres religions, als corrents filosòfiques, en altres homes i dones de bona voluntat d’arreu del món.
La llum de Crist és una única i les persones cristianes l’hauríem de saber reconèixer en qualsevol lloc i situació, fins hi tot quan els homes encenem altres llums que poden semblar més atractives i cridaneres.
La llum de Crist ningú la pot pretendre administrar, quan això s’esdevé és una llum diferent, és una llum humana. Fins hi tot pot tenir alguna semblança, però tard o d’hora descobrirem l’engany, perquè com tota obra humana estarà limitada per la feblesa, l’egoisme i l’ànsia de poder.
La llum de Crist, és antisistema, transforma les persones, no entén de poders humans, de conveniències polítiques, de jocs d’interessos. La llum de Crist està al servei de la plenitud humana i de la defensa dels pobres, dels marginats i dels exclosos.
La llum de Crist no necessita de canelobres sumptuosos que només fan que distreure l’atenció. Com més preciós i esplèndid és el canelobre més petita és la flama, perquè la mirada la volen orientar al canelobre i al seu propietari. Qui té el canelobre més sumptuós representa que té més poder.
La institució eclesiàstica catòlica fa molts segles que ha perdut la llum de Crist però ha viscut confiada perquè n’ha fabricat d’altres que enlluernen tant que sempre ha pensat que ningú trobaria la diferència. Ha fet creure a tothom que sense ella, la institució, la llum no és llum, que ella és la que li pot donar credibilitat, que tota llum que no disposes del corresponent certificat d’autenticitat no era la veritable llum de Crist. Mentre, aquesta, anava fent el seu camí en la certesa que només era qüestió de temps que la humanitat descobrís l’engany.
Al llarg dels dos mil.lennis d’història cristiana la institució catòlica ha vist el perill a prop, però sempre, gràcies al immens poder obtingut per haver-se autoproclamat administradora de la Llum de Crist, ha capgirat la situació al seu favor.

Avui gran part de la comunitat catòlica viu moments de fort desconcert i dolor, colpida pel dolor de veure la forma com la seva institució havia gestionat el tema dels abusos a menors per part d’eclesiàstics. Viu amb perplexitat i preocupació les diverses respostes que es donen a la crisi des de la cúpula: reaccionant de manera defensiva i prepotent. Sap que d’aquesta manera no es propaga la llum, i la foscor cada cop és més evident.

La situació és crítica, perquè la única solució passa per recuperar la veritable i evangèlica Llum de Crist, posar-se al seu servei, deixar-se guiar per ella, purificar-se seguint les seves petjades a l'estil franciscà.
En definitiva per una reforma profunda i radical de la institució que exigeix tornar a posar al centre de l’Església a Jesús i el seu Sant Evangeli i no pas als seus representants i les seves corts i cortesans.

L'Evangeli és ben clar:
“Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar”.
“Ai del món, on tants fan caure en pecat! Això no es pot evitar, però ai dels qui fan que els altres caiguin en pecat”! (Mt 18,6-7).
El germà que fa una ofensa
“Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis . Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà.
(Mt 18,15-17).