El club

Sempre m'ha agradat format part de clubs o col.lectius. Sempre. L'altra dia, per exemple, vaig anar a un sopar-trobada anual a l'Hospitalet de Llobregat del CDGFPUDEVPAUCAUAQNVSAFVSA (Club de Gent Frustrada Perquè Un Dia Es Va Presentar a Un Càsting Acompanyat d'un Amic Que Ni Volia Ser Actor i Finalment Van Seleccionar l'Amic). Va estar bé, vam riure molt.
Fa poc també vaig anar de cap de setmana amb un altre gran col.lectiu: el CDGQNECQESPEDQVCPPG (Club De Gent Que No Es Creu Quan Els Seus Pares Els Diuen Que Van Córrer Perseguits Pels Grisos). Hi havia homes i dones de Cornellà, d'Esterri d'Àneu i fins i tot un mataroní que havia perdut de vista feia anys perquè viu a Berlin.
Des de fa cinc anys formo part de la junta d'un grup molt actiu: l'APADESFAPRSVDOPLGC (l'Associació de Persones que Acusen al Doctor Estivill de Ser un Farsant i que els Agradaria que es Passés la Resta de la Seva Vida Dormint amb un Ós de Peluix i la Guitarra al Costat). Ja som uns 300 socis.
Tinc altres afil.liacions, potser menys destacades, com la del CGOPDARCDPPDSCPPFIFAPG (Col.lectiu de Gent que Odia als Pijos que Disfruten Anant al Restaurant i que el Cuiner els hi Digui de Paraula els Plats del Dia, Sense Carta ni Preus, així tot Pretensiosament i Falsament Informal, i que al Final Acaben Pagant les Ganes).
I no fa ni dues setmanes que tinc el carnet de soci d'un altre agrupació: CGCPCECBECQDA (Club de Gent que es Compra uns Pantalons de Camal Estret de Color Blau Elèctric i que al Cap de Quinze Dies s'Arrepenteix).

Ell va dir piscines, ella trampolins
Ell va dir planetes, ella va dir ‘quins?’
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.
(Joan Miquel Oliver. Mallorca, 2009)