L'alcalde conta contes

Els infants d'Arenys de Mar van anar a la biblioteca com cada dimecres i es van trobar l'alcalde, Ramon Vinyes, explicant una història sobre dos pobles enfrontats que fan les paus

No m'havia trobat mai encara un alcalde que s'atrevís a anar a l'hora del conte. Segur que no hi ha públic més exigent. Minuts abans de començar, Ramon Vinyes explicava que estava desentrenat perquè ja tenia la canalla massa gran per explicar-los contes. Però, de no tenir-les totes, es pot dir que se'n va sortir amb èxit. Els més petits que puntualment van ocupar el terra de la sala d'actes no van tenir manies a preguntar qui era en Ramon que els anava a explicar el conte. Només els pares tenien clar que el protagonista aquest dimecres li tocava ser a l'alcalde. Abans de començar, però, la coordinadora d'aquest espai, l'Anna Danés, va repetir tot un ritual amb una cantarella i picant de mans, per deixar les orelles ben obertes i les boques ben tancades per poder escoltar bé. I el silenci va deixar pas a l'inici de tots els contes: Hi havia una vegada...

I la història va enganxar des d'un principi, perquè d'alguna cosa els deuria sonar. I és que hi havia un poble de munt i un de mar que estaven molt enemistats i graciés a un rei que va aconseguir que fessin les paus. Explicat així sembla poca cosa, però l'alcalde s'ho va manegar per allargar les aventures amb l'ajuda d'en Joan, que n'era el protagonista. Al final de tant de parlar dels dos pobles enemistats, un espontani va alçar la veu per dir que ell era de Sant Cebrià i deixar clar que no tenia res a veure amb la disputa, amb el sobreentès que parlaven feia estona dels dos Arenys. La reconciliació final entre els dos pobles va ser un pèl llarga per a més d'un que ja feia estona que havia desconnectat i s'estirava als peus de l'alcalde quasi suplicant que acabés d'una vegada.

I per fi es va sentir allò del conte contat i ja està acabat, i un gat i un gos i el conte ja s'ha fos, i fins i tot el que us he explicat és ben veritat. Però l'alcalde es va atrevir a dir allò que sempre funciona i que mai es pot dir quan es vol acabar: en voleu un altre? I ja hi era pel tros. Tan engrescat se'l veia que en acabar n'hauria fet un tercer. Però sort que li van frenar els peus, perquè era l'hora de pintar, i el temps es tirava a sobre. Amb la història de l'agermanament dels dos pobles l'alcalde em va deixar capficada amb el títol que li havia posat: El meu pare. I és que no tenia res a veure amb la història. Però aviat em va donar la resposta: «Perquè ell me l'explicava quan era petit, però no sé d'on el va treure ni quin nom tenia el conte de veritat.» Així, com tot el que s'explica en els contes m'ho vaig creure.

En acabar la sessió, els nens i nenes escampats pel terra de la biblioteca feien patir d'agafar una pulmonia. Una estora i quatre coixins segur que farien més acollidora aquesta sala d'actes tan freda i sense gràcia que hi ha a tocar de la biblioteca on els dimecres es troben per explicar contes. Com a traginer de contes i rondallaire l'alcalde ha tingut un bon debut, i veient-lo segur que no tindria problemes a repetir. Res a envejar a d'altres que s'hi dediquen professionalment, sense posar-hi noms.

L'endemà de la jornada infantil a la biblioteca algun regidor del govern comentava que potser hi està desentrenat a l'àmbit familiar, però en canvi els té molt acostumats a escoltar contes en el ple. Falta saber si també se'ls creuen quan al final toca dir allò de: i fins aquí que tot el que us he explicat és ben veritat.