El mundial, el Barça, la Independència i la mare que els va parir

Ja sé el què ha passat. Recordeu que els primers dies d'exercir la presidència del Barça en Sandro Rossell va fer unes declaracions dient que no hi havia líquid ni tans sols per pagar els sous dels jugadors, ho recordeu deia. El president, després de fer unes visites institucionals a la Generalitat, Ajuntament i al monestir de Montserrat, va fer una escapada a Extremadura, perquè havia d'anar a rendir pleitesia al president extremeny, que sembla que és el culé més important de l'estat. I d'immediat va agafar l'avió i se'n va anar cap a l'Àfrica per donar instruccions als seus homes que formen part de manera quantiosa de la roja. Les ordres varen ser clares: - Heu de lluitar a mort per mirar de guanyar aquest Mundial per veure si us embutxaqueu els 650.000 euros promesos per Madrid i, d'aquesta manera ens estalviaríem, el Barça, de pagar un mínim de dues mensualitats.

És a dir, si no hi hagués hagut el canvi de presidència a la màxima institució esportiva del país, és a dir, si hagués continuat en el càrrec de president l'independentista Joan Laporta, les instruccions haurien estat unes altres, els jugadors barcelonistes haurien rodat a mig gas i Espanya hauria caigut a semifinals. Segur. Però, amb en Sandro Rossell ocupant el lloc de privilegi, el lloc de primer mandatari en el club català per excel·lència, la jugada ha estat una altra. L'esperit patriòtic d'en Sandro és molt més descafeïnat.

En la gran manifestació del dissabte, la dels catalans ofesos i emprenyats, en Laporta era al Passeig de Gràcia deixant-hi la pell, i sobretot, la veu. En Rossell era a l'Àfrica negra empenyent l'equip d'Espanya, deixant-hi la pell i, sobretot, la veu. Ja veieu, doncs, la diferència que hi ha entre els dos presidents. Entre l'un i l'altre jo em quedo amb el primer.

La marxa del dissabte va ser fantàstica, la roja del diumenge més que roja va ser una arrojada.