Vindràs a casament? No, gràcies

Sabeu que em va passar l'altre dia? Un client em convida a casament de la seva filla. “Se'm casa la Martona”, em diu. Tinc tantes raons per dir-li que no hi aniré que no sé per on començar: perquè no conec la núvia (i el nuvi encara menys); perquè no sé fer-me el nus de la corbata; perquè em fa mandra compartir taula amb quatre capullos que només saben parlar de fil, de totxos i de la borsa; perquè només vull fer regals a la gent que estimo.... És el meu millor client i, enlloc de dir el que penso, penso el que dic i m'invento una excusa: “Em sap molt greu, però som fora de viatge: anem a Cremona amb els nens”. No sé perquè em surt Cremona, però em surt Cremona.
Arriba el dia del casament de la Martona i només llevar-nos convoco la familia a la cuina: “Ho sento molt, però avui no podem sortir al carrer. Ni un minut. Tampoc podrem anar al terrat, ni cridar, ni posar la tele. Les persianes han d'estar baixades i no podem tirar la cadena de vàter. No podem agafar el telèfon, encara que truqui l'àvia Conce. Hem de fer veure que no hi som, d'acord? M'hi va la feina”
Ens passem el matí sense dir-nos ni ase ni bèstia, tot va bé. Però de sobte em miro en Martí i veig que té la cara com un mapa: li han sortit grans per tot arreu... No recordava que en Martí és al.lèrgic al silenci!! Cada vegada que està més de tres hores sense parlar, l'al.lèrgia li va afecte i es queda com un monstre. Per això a la nit, i des que va néixer, l'hem de despertar cada dues hores cinquanta-nou minuts i fer-lo parlar.
Vaig cap a la farmàcia a buscar-li la medicació, amb el perill que em vegi algú i sàpiga que no sóc a Cremona. Tot i ser el juliol, em tapo amb un passa-muntanyes i una gavardina. Però quan arribo a la farmàcia, la primera persona que em trobo és.... el germà de la núvia!!! El molt cabronàs ha vingut a comprar una caixa de preservatius. “Què fots aquí? Que no estaves a Itàlia?”, em pregunta. Em trec ràpid el passa-muntanyes i no sé què dir-li: m'invento que el final no hem pogut anar a Cremona perquè en Martí... s'ha trencat la cama!! “Vinc a la farmàcia a buscar calmants” El gamarús s'ho creu. S'ho creu tant que em diu que ara mateix m'acompanya a casa a veure la criatura.
Estic apunt de dir-li que tot és mentida i que no hem anat al casament perquè no ens ha donat la gana, però no tinc pebrots: és el fill del meu millor client, i si el meu millor client no em compra... Arribem a casa (el fill del meu client i jo) i li dic a l'Elena que entretingui al gamarús mentre vaig cap en Martí, li agafo la cama i li trenco d'un cop sec amb un bat de beisbol que tinc per casa. És una fractura neta, que diria el doctor Tassu.
A partir d'aquest moment, es desencadenen una sèrie d'accions: en Martí plora com un boig amb la cama trencada i la cara destrossada; el fill del meu client pregunta a la meva dona si el nen s'ha trencat la cama a Cremona o a Mataró abans de sortir, i l'Elena li respon que on collons està Cremona; el fill del meu client, tot i ser tonto, descobreix que tot plegat és una excusa per no anar a casament; en Pau em demana si ja pot posar la tele; el fill del meu client truca al seu pare i li explica tot; el meu client em truca i em diu que no es comprarà mai més res, per traïdor; i jo pujo al terrat, poso música (“I la pluja es va assecar”, de Roger Mas) i em poso a riure.