L'experiència orgànica

Desde'l punt de vista d'un habitant d'urbanització

Ja no se quan de temps ha passat des que ens el varem trobar a la porta de casa, com la cistelleta que ha deixat de cigonya. Tot marró, amb aspecte innocent i desprotegit. Acompanyat únicament per dos paquets de bosses blanques d’un tacte acaronador. Havia arribat l’hora, ja anunciada de: l’experiència orgànica.

M’imagino que quan els també anunciats educadors ambientals van passar per casa, per tal d’introduir-nos en aquest món del reciclatge, no hi devíem ser. Llàstima.

Ara ja en queden ben poques d’aquelles bosses blanques tant xules. Testimoni d’una activitat ecològica i socialment respectuosa.

Al començament es ho varem mirar amb cert escepticisme. Com a bons arenyencs setciències ho varem qüestionar, però no va resultar difícil començar a separar el que era orgànic del que no ho era. Vaig tenir certs dubtes que de seguida es van aclarir mitjançant un contundent clatellot: “la punta de fuet, amb grapa i cordill, és o no és orgànic?”.

Ara ja és un costum. Fins i tot el fràgil cubell marró ha trobat lloc fixa entre la caixa de detergents i estris diversos de neteja i el supercubell de tota la vida, on van a parar coses no orgàniques i les puntes de fuet, amb grapa i cordill.

La bossa del supercubell ara pesa menys, i veiem com les restes de tomàquets, peles de patata, esclòfies de pipes, closques de musclo, sobres de verdura, el fetge del pollastre que acabem no menjant (mai), i un llarg etcètera de coses de les que acaben fent pudor, si no te’n desfàs, s’acumulen al cubell marró, fins que arriba l’hora d’anar al seu contenidor corresponent.

Però “oh desil•lusió”! quan obrim la tapadora accionada per pedal del cubell gros de la fracció orgànica: mai, gairebé mai, hi ha res. No puc evitar emetre un “collons”! d’impotència. “Els meus veïns no saben gaudir de separar la fracció orgànica”.

No ens enganyem, veritablement l’aportació que representa aquesta separació de la fracció orgànica personalment ho trobo, com tants altres, un acte simbòlic, i perquè no, de respecte als grups que, de mena, recolzen la tasca mediambiental. I al Sr. Ponsarnau que va lluitar-hi per la seva implantació.

Tantmateix em sembla un acte un xic hipòcrita per part de qui fa servir la recollida selectiva com un triomf, quan es permeten altres actituds obscenament insultants en contra del medi ambient i de l’entorn.

Aviat haurem de comprar més bosses per la fracció orgànica, que són més cares. No han sobrat??