Xarnegos o forasters? La història de sis “negritus”

M'acaba de passar. És un fet tan sorprenent que corro a explicar-vos-ho. Estava sol a la Plaça de l'Església, una plaça inundada de llum i de calor, i just acompanyaven la meva solitud una mitja dotzena, mal contada, de nens negritus. Jugaven a pilota i suaven fins deixar ben xopa la samarreta. Jo era assegut a les històriques escales, les escales espriuanes, que la Tereseta baixava amb elegància, amb aquell pas de dama. Aquelles criatures em feien gràcia i, poc o molt, hi estava pendent. També és veritat que no hi havia res més per distreure'm. Insisteixo: la Plaça era buida i la llum tan potent que em feia fer ganyotes i incomodava el repòs.

De cop i volta ha arribat un guàrdia urbà, un municipal, i sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, se'm dirigeix cap a aquella canalleta i amb maneres un bon xic agressives, sobretot xulesques, me'ls ha dit: En esta plaza está prohibido jugar a pelota, Aquí vienen muchos jubilados a tomar el sol, Haced el favor de guardar la pelota, si vuelvo y aún jugáis os la voy a sacar. Jo, des del meu lloc privilegiat, he estat testimoni d'aquelles manifestacions i estava a l'aguait -vigilant al senyor policia- perquè si es passava, ni que fos un gram, i me'ls deia alguna cosa de caire xenòfoba, alçant-me, hauria posat el crit al cel, m'hauria sentit. Però, això no ha passat.

L'uniformat marxava, xino-xano, Pas Sota Estudi enllà. Se'l veia cofoi, evidentment se n'anava amb la feina feta. Havia complert amb la societat. Potser, fins i tot, ja s'havia guanyat el sou.

Els qui quedàvem a la Plaça estàvem rabiosament empipats. Aquelles sis preciositats de color negre han vingut a seure al meu costat -jo feia de gallina lloca i ells de pollets- i amb llàgrimes als ulls manifestaven el seu disgust. Jo, un servidor vostre, també m'he sentit vagament insultat. Aquell personatge, ple d'autoritat, havia dit que la Plaza es tava llena de jubilaos i allà només hi havia una sola persona d'una certa edat, era jo, i a l'envejós estadi de la jubilació encara no hi sóc arribat. Prou que ho espero i ho desitjo, però em falten uns pocs anyets. Deixem de banda aquest matís. Per part meva li perdono i no m'importa gens ni mica. Però que em fes plorar a aquella canalleta sí que m'ha sabut greu, m'ha entendrit el cor.

He abocat tots els meus esforços a mirar de consolar-los. Els he dit que si volien els acompanyava a la platja i que allà ningú no impediria que juguessin a futbol. Ells, eixugant-se les llàgrimes, em guaitaven amb aquells ulls de mirada profunda i sincera, i em confessaven que el seu disgust no venia per la prohibició de jugar a pilota sinó que aquell senyor guàrdia els havia confós. Que aquell policia, els havia parlat en castellà pensant-se que eren xarnegos i que ells han nascut a Arenys i que són tan catalans com els més catalans.

M'han deixat amb la boca oberta i he aplaudit amb ganes aquella reflexió. Per consolar-los per segona vegada, ara aquesta agressió verbal i lingüística, només se m'ha ocorregut una cosa. M'he posat dempeus i, com un jutge llegint una sentència condemnatòria, mirant-los fixament als ulls els he dit: “No patiu, eixugue-vos les llàgrimes, aquí l'únic xarnego és el senyor policia”. He tingut temps, encara de corregir-los: evitem la paraula xarnegos i diem-ne forasters.