La bata

Tota mestressa de casa que es tingui en estima, posseeix una bata o està posseïda per ella. N'hi ha milers de models, de diferents colors, de diferents teixits, de més senzilles i de més recarregades, estampades i llises, d'estiu i d'hivern. Això si sempre combinades amb les típiques mitges de niló amb goma sota el genoll.

Per cada mestressa hi ha una bata, i precisament mirant la bata podem esbrinar el tarannà de la mestressa. N'hi ha que la llueixen blanquíssima i planxadíssima (pulcra i ordenada), n'hi ha que la passegen carregada de llòfies per tot el veïnat (tot li va bé i passa de tot). N'hi ha que en tenen una per cada dia del més (vol fer ostentació)i n'hi ha que son més fidels a la seva única bata que al seu marit i quant la bata es trenca, corren a comprar-ne una d'igual, això si, si es trenqués el marit el voldrien ben diferent.

La bata és la peça de l'armari més útil i versàtil que posseïm. Al principi només la duem a casa, però amb el passar del temps o per deixadesa de la propietària, la bata va guanyant terreny i aconsegueix sortir al carrer.

Primer a tirar la brossa, després al super del costat, seguidament a portar els nens al cole i per últim a portar una instància a l'ajuntament. És en aquest moment en que la bata ha posseït a la seva propietària, ja no hi ha marxa enrere. La mestressa ha passat a ser propietat de la bata.

Durant la meva transformació, us he de dir, que l'he trobada a faltar, però em nego a portar-ne cap. Tot just ara començo a fer servir el davantal, més que res, per no haver de treure taques d'oli.

Em revelo contra aquest tros de teixit lleig i mal cosit.

Però...

El temps a casa s'amplia considerablement, no es pot anar tot el dia amb els texans posats. El xandall fa d'hivern. La roba de carrer acaba fent pudor de menjar i de lleixiu. Anar tot el dia en pijama... no se... fa de mandrós.

La sol.lució: dos vestidets d'anar a la platja.

He de dir, per això, que cada cop que truquen al timbre corro a treure'm el vestidet i a posar-me la roba de dona normal. Trigo tant a obrir la porta que es pensen que potser he picat amb un canto i m'he obert el cap, que he fugit o que m'amago.

És més, em reitero, trigo tant que ma mare ja es pensa que no li vull obrir. Que el meu marit busca dins dels armaris per si he amagat un amant i que el carter, ofès, acaba tirant totes les cartes per sota la porta però no la meva sinó la del veí trenta números més avall.

A vegades deixo rastres de les meves peripècies i descuido uns mitjons pel passadís o una samarreta al menjador. Surto amb la faldilla del reves o amb els botons de la camisa coixos.

I a vegades arribo a trigar tant que m'oblido que havien trucat i em trobo perfectament vestida no se per a que.

Suposo que no soc una mestressa amb pedigree però aniré millorant.