Qui no vulgui pols...que no vagi al desert!

Arribo fa unes poques hores del Marroc. He baixat fins més enllà d'Al-Aaiun, pràcticament fins la frontera amb Mauritània. I evidentment no vaig poder deixar de pensar en els catalans segrestats en aquell país de moros. Intuïa que els alliberarien un d'aquells dies, hi havia una tirallonga de coses que ho feien pensar però, sobretot, hi havia un Ramadà, aquest mes penitencial que t'obliga a tancar la boca durant totes les hores de llum solar. Tal dit tal fet, el Ramadà va alliberar als dos privats de llibertat.

Ara, una vegada arribat a Arenys, els he vist a la televisió dient que el que han passat ha estat un calvari i una salvatjada. N' estic convençut. Ara...no volien caldo? Doncs, apa, dues tasses! Què vull dir amb això?

Els qui anaven a la “caravana solidària” són gent de diners, d'un cert prestigi social, que pertanyen al mal anomenat oasi català... Són gent que confonen la solidaritat amb la ruqueria. Els agrada d'anar per terres del tercer món repartint regalets i aquella” caravana solidària” la transformen amb cavalcada de reis mags.

Si el que busquen és un viatge d'aventura amb risc inclòs, doncs que es gratin la butxaca, que es comprin un bitllet al lloc més perillós del món i que visquin amb intensitat allò que els ve de gust d'experimentar. Però això de viatjar de franc i camuflar aquest viatge tot buidant camions -que per cert ells no han omplert- això no si val, de cap de les maneres.

Si donem un cop d'ull a la gent que viatjava a la caravana ens adonarem que tot plegat és bastant una camama. Hi viatjava la dona de l'alcalde Hereu, la dona del delegat de Presidència, el fill de l'ex-conseller Vilalta i molta gent del barri de Sant Gervasi-Sarrià. Mireu, jo me n'he fet un tip d'anar allà baix però no he estat mai objecte de segrest. Per què? Primer, perquè jo no valc un duro i segon, perquè els suposats terroristes saben que si em passejo per allà és perquè estic treballant, guanyant-me les garrofes i no fent el pijo.

Bé, crec que tot queda suficientment clar i no cal insistir gaire més en el tema. Estic content que finalment aquests dos personatges, que disfressats de moros i amb aquelles barbes florides a base de bé semblaven un parell de beduïns dels més autèntics, n'hagin sortit ben parats. Insisteixo: estic content que no els hagin retallat l'alè. Segur que alliberar-los ha costat un bon grapat de diners -diners públics, que tots plegats hem aportat- donem-los, però, per ben empleats. Ara, vull pensar que tots plegats, sobretot aquestes onege's d'estar per casa, hauran aprés la lliçó. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Perdó, vull dir... que no vagi al desert.