La fortuna del rasca-rasca (per tu, Aina Eroles)

Fa una estona era a la Croissanteria, un bar situat a la torturada Riera d'Arenys de Mar, i una amiga meva mig menorquina mig arenyenca, dolça i fresca com un gelat, m'ha explicat una història increïble. Si no fos que m'ha jurat i perjurat que és veritat no me la creuria. Però l'Aina Eroles és incapaç de mentir-me. Li he demanat autorització per poder-la explicar i no només no hi ha posat cap inconvenient, sinó que més aviat m'ha semblat que li feia gràcia.

“Un conegut seu, de nom Andreu, i fill de Ciutadella, que treballava en una sucursal de La Caixa, la de Pendons, jugava un dècim de loteria fa una colla d'anys, quan aquest país encara funcionava en pessetes. Va sortir premiat i, segons m'explica, és va fer propietari de quatre milions. A l'home se li va dibuixar un somriure a la cara esplendorós, contava els cèntims una vegada i una altra i es va plantejar de deixar la feina. Però no ho va veure clar i va decidir d'anar fent la viu-viu. Aquest punt de bona sort el va portar a engrescar-se més i més, a continuar jugant, a continuar temptant la fortuna. No parava, doncs, de comprar dècims cada setmana.

Si hem de fer cas a les estadístiques era gairebé impossible que li tornés a tocar res. Més aviat hauríem d'imaginar que aquella dèria el portaria a la ruïna més absoluta i que aquell cop de sort, més que un cop de sort esdevindria un cop de dissort. Però tota regla té la seva excepció i a l'Andreu, que pel que sembla havia nascut amb la flor al cul, a la loteria de Nadal va tocar-li altra vegada gran part del primer premi. No us dic la quantitat que es va embutxacar perquè esgarrifa, però la xifra portava molts zeros a la dreta.

Llavors ho va tenir clar. Va agafar-se un any sabàtic. Va deixar plantats als pendons de la Caixa i va iniciar un gran viatge. Va començar-lo per l'Índia, concretament per la ciutat de Madràs i encara no portava ni vint-i-quatre hores quan va conèixer una xicota índia i hindú, de les més autèntiques; guarnida amb el sari, lluint arracada al nas, amb la piga característica pintada al front...Es miraren i quedaren imantats, semblaven talment fets l'un per l'altre. L'Andreu va dir-se: -Ja que m'estaré un any voltant món i, tenint en compte que aquesta noia no pot especular res de la meva fortuna, m'hi casaré i així m'acompanyarà amunt i avall durant aquest any sabàtic.

Tal dit, tal fet. Una cerimònia senzilla els va unir de per vida. I aquella mateixa nit l'Andreu s'enduia a la seva jove esposa al catre. La va començar a acariciar a per tot, jugava als dolços jocs de llençols, li petonejava el cos sencer i en arribar al front, veient la piga solemne, no s'ho va pensar ni un sol segon, li rascà -i oh meravella! Tanta sort sembla impossible!- li va tocar un cotxe!”

Gràcies, Aina, la història és encantadora i esplèndida. Certament a Menorca teniu personatges ben curiosos. No serà que aquests individus els dona la climatologia de l'illa? Tant de vent no afecta a les neurones de les persones, tanmateix? O bé són els gelats de “Sa Gelateria” que obren la imaginació i descorden la ment? Et regalo el conte,estimada Aina, perquè l'expliquis als teus fills. Un petó.