Sorra + nen = nen ensorrat (2a part)

(En el capítol anterior: el meu fill petit desapareix sota la sorra de la platja)

Em quedo paralitzat. En Martí no hi és i jo no sóc capaç de moure ni un dit. La por m'atura. És una reacció habitual en tota la meva vida: quedar-me quiet quan hi ha un problema.
Al cap de tres hores de passivitat sento de fons música que ve d'un xiringuito, la cançó "Ton pare" d'El Petit de ca l'Eril (http://www.myspace.com/elpetitdecaleril), i penso que he de lluitar per recuperar el meu fill, encara que porti perruca, tingui càries i es baralli amb el seu germà per una trista peça de Lego.
Començo a gratar com un boig i veig que hi ha un petit passadís de només un metre d'alçada que va baixant avall. Camino, camino, camino... només sorra, sorra i més sorra. Al cap de tres quarts d'hora arribo a una zona més ample: dos nens custodien l'entrada i em miren raro: és la primera vegada que un adult arriba fins aquest punt. Jo encara no ho sé, però acabo d'arribar al MNEPMMSPEDMS (Món dels Nens Ensorrats a les Platges del Maresme Mentre els Seus Pares Estaven Despistats Mirant Surfistes). Jo que només penso en trobar en Martí i pujar cap amunt, em trobo amb això! El MNEPMMSPEDMS el formen uns 400 nens entre 3 i 4 anys. Un d'ells amb cara de murri m'explica com funcionen: es lleven quan volen, esmorzen el que volen, juguen l'estona que volen, riuen quan volen, dormen la migdiada l'estona que volen, dibuixen quan volen, pixen i caguen quan volen, juguen a petanca quan volen...

El nen amb cara murri: "Per això cap nen vol tornar al MRPLLDSNCOMVAAFBCITCQTE"
Jo: "I que és el MRPLLDSNCOMVAAFBCITCQTE?"
El nen amb cara murri: "És el Món Real on els Pares ens Lleven per Deixar-nos amb una Senyora que No Coneixem, ens Obliguen a Menjar Verdura, a Aprendre Anglès i a Fer Bona Cara a les Iaies que ens Trobem pel Carrer Quan Tornem d'Escola"
Jo: "..."

Mentre busco en Martí em trobo nens que es pinten, que s'empaiten, que fan forats a terra... el meu fill és en un grup que juguen a lluites de sorra. Me'l miro i el veig feliç. Però penso que també serà feliç (i jo i la seva mare encara més) si ve amb mi al MRPLLDSNCOMVAAFBCITCQTE: me'l pujo a coll i me l'enduc cap amunt. Mentre plora a llàgrima viva, em demana quedar-se a viure al MNEPMMSPEDMS i jo li dic que estarà molt millor amb nosaltres i li prometo canviar de planeta: enlloc d'anar a viure al MRPLLDSNCOMVAAFBCITCQTE ens traslladarem al MPRNNRPPPSFSFFCPSF.

Martí: "I què és el MPRNNRPPPSFSFFCPSF?"
Jo: "És el Món on els Pares respecten als Nens, els Nens Respecten als Pares, els Pares no Projecten les Seves Frustracions als Seus Fills i els Fills no Culpen als Pares dels Seus Fracassos"
Martí: "I aquest planeta existeix?"
Jo: "Si no existeix, haurem de lluitar perquè existeixi"
Martí: "Som-hi?"
Jo: "Som-hi!!!"