Una cagarada feta tresor

Una setmana enrere estava passejant pel Parc de Lourdes –passejo per prescripció mèdica, hauria de mirar de perdre entre 3 i 5 quilets- i em vaig trobar una colla de vailets jugant a l’esplanada de la gruta. Jo, que sóc com sóc, vaig acostar-m’hi, em sentia trapasser i volia veure a què caram jugaven, com es distreien.

Els vaig estar observant i estudiant, primer a una certa, diguem-ne prudent, distància . No acabava d’entendre el joc que tenien organitzat. Cinc es posaven d’acord i manaven a un, que era el que parava, trobar un tresor darrera un arbre fent un únic sot a terra. És a dir, si qui parava volia guanyar la partida i enriquir-se embutxacant-se el tresor li donaven una sola oportunitat per foradar i localitzar la fortuna enterrada. Com s’ho ha de fer una persona per saber realment on és el darrera d’un arbre? On és el davant o el darrera d’un cercle, d’una cosa circular, d’un arbre? Realment has de pensar un bon xic i abocar-hi la intel·ligència i tots els coneixements. I està clar, aquell xicotet només disposava d’una única oportunitat.

Vaig veure’l voltar, una vegada i mil, l’arbre del tresor. Estudiava el tronc (potser mirava allò de la molsa, que no sé si surt al nord o al sud), estudiava la soca, mirava el fullam i no sé quantes coses més. L’adolescent se’l veia aplicat i no tenia cap intenció de fallar a l’hora de fer la gran troballa. Els companys de joc reien, s’ho passaven la mar de bé i li cridaven que hi havia un detall que inequívocament li diria a on era el darrera de l’arbre amb l’exactitud precisa.

Jo anava seguint el joc i no sabia trobar la solució. Vaig dir-me que no marxaria sense veure el resultat final. Em sentia encuriosit pel joc i per la manera de distreure’s de la gent jove d’avui dia. Al cap d’una bona estona de donar voltes i més voltes, el xicotet que parava va exclamar amb un crit de joia: -Ja està! Ja ho tinc! El darrera de l’arbre, i per tant allà on és soterrat el tresor, és aquí i només aquí–senyalant amb el dit allà on hi havia una cagarada enorme, d’algú que no havia defecat en una setmana sencera . És evident que quan a algú se li desperta una urgència d’aquest tipus sempre busca el darrera de l’arbre. La lògica de l’adolescència va ser tota una lliçó per a mi. Una lliçó que vaig rebre gratuïtament i amb aquella gràcia dels vailets que omplien de jocs i cridòria aquell espai del Parc de Lourdes.

Gràcies amics desconeguts! Sou esplèndids i us dedico una aplaudiment final. Ah! I sou molt savis!