Egipte i Arenys agermanats per una esquela

Aquesta setmana passada era a Egipte. Un viatge fantàstic, enriquidor com pocs i en el que tots plegats gaudiem d’una climatologia envejable, sobretot si la comparem amb la nostra i en el moment actual (dies curts, freds, humits i tenebrosos). Érem –deia- a Egipte, concretament a Luxor, dalt d’un vaixell que més que luxós semblava luxuriós (un joc de paraules que fa honor a la ciutat on érem atracats). Jo m’estava al meu cabina fent racons i empolainant-me per anar a sopar amb tota la colla i, de cop i volta, vaig sentir uns crits entre joiosos i orgàsmics a l’habitació del costat. Què passa? em vaig preguntar. Tal com anava, és a dir, amb calçotets i una samarreta imperi –d’aquelles blanques i ridícules que a tants xulos-piscines els agrada de lluir a ple estiu-, vaig presentar-me a ca’ls veïns. Els veïns eren veïnes, i en aquest cas diré pecat i pecador, la Nuri Calvo i la Maria Teresa Clemente, que s’estaven mirant televisió espanyola per satèl·lit i just en aquell instant feien un reportatge d’Arenys i el seu comerç. Resulta que les càmeres de TVE, que sempre busquen marro, havien entrat a la botiga de la Maria Teresa, a Can Roig, i ella, contenta com unes pasqües, anava abraçant-se amb un cambrer i cridant-li a l’orella: -Is my shop, is my shop! El cambrer va aprofitar immediatament per demanar-li feina, volia fugir de la rutina fluvial i mal pagada egípcia. Ella, però, només tenia orelles per les declaracions que feia la seva dependenta, la Neus. La Calvo, nerviosa i estupefacta, m’abraçava a mi i, sobretot, s’abraçava a la meva samarreta que acabà del tot esparracada. I jo que no sabia ben bé què hi pintava ni quina tecla tocar en aquella escena mig orgiàstica mig el que sigui.

Anècdotes divertides a banda, tot això de l’esquela i del comerç em sembla una autèntica collonada per dir-ho de la manera més suau i planiana. La Riera d’Arenys, tal i com la va deixar l’últim consistori, era un desastre, un trenca-cames. Com la deixaran ara? No ho sé, però si més no serà nova de trinca. I això, per si sol, ja és una millora important. Els comerciants, que de plorar en saben un niu i de ploraners en són uns autèntics professionals, què volen i què busquen? La crisi és real i forta i el moment actual és difícil tant si la Riera està de potes enlaire com si està lluenta i acabada d’estrenar. El comerç d’Arenys sembla que busqui subvencions i això no pot ser. Aquí hi ha mercat lliure i la competència és bona perquè millora el producte. Quan la Riera estigui enllestida i faci un goig d’aquí t’espero ningú no aixecarà la veu. Segur. S’ha d’entendre que per poder lluir primer s’ha de patir. I ara és l’hora del patiment. La Riera té data d’inauguració (segur que serà abans de les Eleccions Municipals) i la crisi esperem que també tingui data de caducitat. Ara estem en el moment evangèlic de les vaques magres i segur que en un demà ,no gens llunyà –esperem-, arribarà el moment de les vaques grasses.

Ara bé la collonada de l’esquela (que no em sembla gens original) ha servit, si més no, perquè uns quants viatgers desplaçats a Egipte ens ho passessim d’allò més bé. És de persona ben nascuda, doncs, agrair-ho. Gràcies comerciants i botiguers de la Riera! I tingueu paciència que les vaques farcides de bona llet les podreu munyir ben aviat, en cosa de mig any. Les Eleccions Municipals són a la primavera, a finals de maig.