TORNANT A CASA

Tornant a casa a l'estil Haruki Murakami

Surto de la feina i tanco la reixa. Fa fred, els fanals fan una llum tènue i esmorteïda. Sento les televisions enceses dels veïns del costat.
Canvio de posició. El meu ull d'observador busca una altra perspectiva.
M'enlairo, tot es comença a fer petit. Veig els balcons, miro endins, veig famílies sopant. La mare s'aixeca i desapareix, torna amb un plat de sopa calenta i la deixa sobre la taula.
Travesso carrers, no hi ha vianants, trobo algun local obert on serveixen copes a persones desesperades, surten i no em veuen, soc una espectadora invisible.
De lluny veig un carrer esglaonat que porta a un allunyat barri. M'acosto i veig una parella fent-se un petó. No els conec.La noia l'anomenarem Shōjo tetsu pels ferros a les dents i el noi hakuchi pel que en penso. Porten una corretja a cada ma i a cada corretja hi ha lligat un gos. El d'ell un yorkshire cridaner i el d'ella un lhasa apso. Son veïns. Entendrem que treuen el gos per trobar-se.
Una veu que crida, el noi marxa corrents i darrera el seu gos.
Em torno a enlairar, veig a la Shojo Tetsu plorant. Arribo al meu carrer. Hi ha un home que camina buscant alguna cosa per terra. Torno a casa i obro la reixa.

Tornant a casa a l'estil d'Isabel Allende

Al sortir de la feina m'ha invadit un record de la meva infantesa. Fa fred l'hivern és aquella estació melancòlica on les animes s'avorreixen i deixen pas i a la màgia. La televisió de fons i l'olor de sopa m'han fet tornar a casa els meus avis, m'he vist de petita abraçant la iaia mentre remenava l'escudella.
Travesso el poble, tant canviat... Recordo enfilar-me als arbres del capdamunt de la riera i les vinyes. Nous comerços i noves persones.
Em trobo amb el carrer escalonat, poc a canviat des que aquell indià va tornar de cuba amb les bosses carregades d'or i el cap carregat d'idees.
De lluny veig al Pedro Escobar i la Blanca del Valle acaronant-se. Son fills d'unes de les famílies més enemistades d'Arenys. S'odien des de la segona república, s'ha odiat durant la dictadura, tota la transició i s'odien especialment ara que hi ha crisi econòmica.
El Pedro marxa i la Blanca es queda plorant.
Jo corro cap a casa on trobo a el Paco buscant l'anell que la seva dona havia perdut aquell matí.

Tornant a casa a la meva manera

21h, tanco la reixa, recoi que freda. Baixo corrents cap a casa per que els pares m'estan esperant impacients per tornar-me els nens. Sento olor de sopar, quina gana, a mi m'espera llet amb galetes. Hi ha una tele que ressona, estaran sords?. Pujo les escaletes del "Paraiso", alenteixo la marxa, buffffff. Al capdamunt veig dos nens fent-se un petó amb dos gossos, deuen enganyar als seus pares amb el rotllo de passejar el gos per poder veure's. Arribo a casa els pares, al final del carrer veig un veí que recull alguna cosa del terra 21,14h