Nova troballa arqueològica a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana he estat amb uns amics que feia molts anys que no els veia. Un d’ells, en Pere, és historiador de l’art, i més concretament especialista en l’època romana. Ell sap que a mi m’agrada tot això de visitar runes romanes i que sempre que surto, sigui pel país o a l’estranger, m’informo si allà on vaig hi ha algun assentaments arqueològic d’aquesta època. Mireu, m’agrada passejar-me per entremig de columnes i temples i imaginar-me, encara que molts cops sigui difícil, quin aspecte tenia aquell indret en temps passats i com vivien els seus habitants. Les més impressionants que he visitat mai són les que es troben a Síria: les imponents runes de Palmira situades al bell mig del desert, i per això obertes al visitant 24 h al dia (molt recomanable passejar-hi a la nit sota la llum de la lluna); l’impressionant carrer de gairebé 2km de columnes a banda i banda d’Apamea i l’impressionant i ben conservat teatre de Bosra.
Però retornant al meu amic historiador. De sobte em diu, sabia que em sorprendria, “noi a Arenys no us esteu de res, i ara a més a més heu descobert un nou jaciment arqueològic”. D’entrada vaig pensar que es referia a la mandíbula de rinoceront que aquests dies hem pogut admirar al museu de mineralogia. “Ah! Lo del rinoceront” li he respost jo. “Que dius d’un rinoceront” ràpidament respon “em refereixo a les ruïnes romanes que heu trobat prop de casa teva”.
La veritat és que jo no entenia res del que em deia, i de sobte em diu, “no n’has vist les fotografies”. Jo, cada cop més al•lucinat, “fotografies?”. Li comento que no, que no n’he vist cap imatge i que no n’he sentit a dir res a ningú, ni a la Ràdio, ni al web municipal, ni a arenyautes... “No, no, de veritat que no n’he sentit a dir res, no sé de que em parles”. Ell posava cara de murri. De sobte vaig dir “M’agradaria veure’n les imatges”. Sense pensar-s’ho dues vegades, treu el seu telèfon mòbil de la butxaca, un ihone d’última generació, i m’ensenya les imatges mentre se li escapa una rialla sorollosa. Vaig intuir que la cosa anava de conya i que m’estava prenent el pèl.
Les imatges que em va ensenyar són les que il•lustren aquest apunt, i no són res més que les restes de la barana del balcó del Xifré que porten a terra des de finals d’agost i que pot-ser si que aviat les podrem considerar ruïnes arenyenques.
Jo vaig posar cara de pòquer i només em va sortir una resposta estúpida per quedar bé, “Ha caigut aquesta setmana. Un dia que va fer molt de vent. Segur que demà ja estarà recollit. En aquest poble som molt diligents amb aquestes coses”.