L'útima i veritable descoberta sobre la Mare de Déu Fumadora

Fa un parell de dies rebia la trucada d'en Manel Cuyàs, periodista dels diaris El Punt i l'Avui que em trucava de part d'en Bienve Moya, folklorista de Vilanova de la Geltrú. Indagaven tots dos la festa de la Mare de Déu Fumadora arenyenca. Volien fer un treball exhaustiu sobre aquesta tradició i necessitaven saber si avui encara és viva.

Els vaig donar unes poques explicacions de cortesia i els vaig dir que certament avui, tal i com estan les coses i amb la Llei antitabac, aquesta tradició està sota sospita, penja d'un fil i té les hores contades.

En Joan Amades ens dóna unes explicacions molt d'estar per casa i acaba dient allò tan recurrent de “la meva àvia m'explicava...”. Me n'he anat a fer unes consultes per Internet a l'estudiós arenyenc Jordi Bilbeny i de la Fumadora en diu poques coses i totes prou conegudes pels arenyencs: que si “els nens tenen autorització de fumar aquest dia”, que si “la matafaluga anisada era l'aroma que s'escampava pels carrers del poble perquè aquest era el material que es cremava” i coses per l'estil.

He intentat regirar la documentació, tant de l'Oriol Caba com d'en Josep Maria Fita, que són, en última instància, els qui han celebrat la festa del fum infantil, i no expliquen pràcticament res. Ells commemoraven la festivitat amb tota mena de celebració, sobretot la musical, oblidant i deixant de banda les arrels històriques d'aquest Mare de Déu tan única, exòtica i arenyenca. L'historiador Pons i Guri, que segurament no es creia gaire aquesta festivitat, n'explica un parell d'anècdotes del tot irrellevants i que jo sàpiga no hi va perdre el temps en aquesta recerca.

Per tant de la Mare de Déu Fumadora en sabem poc, més aviat res. Només, si de cas, que els nens de la postguerra, aquells que anaven guarnits amb bombatxos, mal calçats i amb els dits de les mans plens de penellons morats, fumaven, sense haver-se d'amagar dels grans, una cigarreta rere de l'altre -amb la primera encenien la segona i la segona encenia la tercera, i així anar fent- el dia 8 de desembre, Festa de la Immaculada Concepció.

Jo, un servidor vostre, que sóc un inquiet i que m'agrada sempre anar més lluny, aquests darrers dies he anat de bòlid aplicant-me en buscar el perquè d'aquesta tradició tan mal conservada en el moment actual. Fixeu-vos, el dia 8 de desembre, aquesta Immaculada Concepció, al món judeocristià es festeja també sota l'advocació de la Puríssima. I és aquí on trobem la clau de volta de la tradició. El problema és semàntic. Els nostres avantpassats varen confondre aquest mot. Evidentment aquesta Puríssima ve de “puresa” i ells pensaren que venia de “puro”. De tal manera, que a finals del XVIII, un grup de prohoms de la vila posseïdors de la veritat més absoluta, oferien a la Mare de Déu Assumpta un flamant i encès Montecristo del 4 i li posaven entre els dits de la mà esquerra. Fixeu-vos en l'estàtua d'aquesta Marededéu instal·lada a la capella de la nostra Parròquia. Fixeu-vos -deia- que té els dits de la mà esquerra bens grocs. Fins ara aquest fet s'atribuïa a que la imatge té uns quants, uns molts dies, però avui se sap, amb tota certesa, que aquest color de gos quan fuig li ve de la nicotina de tants i tants 8's de desembre.

Penso que, a partir d'avui, deixarem aclarit el com i el perquè d'aquesta Mare de Déu Fumadora tan nostra. Ara el que toca és encendre com a mínim una cigarreta i fumar-la a consciència. Penseu que això, en aquest dia, equivaldrà a una oració resada amb tot sentiment. Si voleu guanyar-vos, doncs, un tros de cel ja ho sabeu, cremeu un cilíndric de matafaluga. Encara que estossegueu durant una setmana sencera. Ehem! ehem! ehem!