Un fill és un fill

Sabeu què em va passar l'altra dia? Sóc al cotxe i sóna el mòbil: es la mestra d'en Pau, el meu fill de sis anys: “Ha passat una cosa molt greu”, m'avança. Deu minuts després sóc a l'escola i m'expliquen la catàstrofe: en Pau ha fet servir unes tisores grogues minúscules per fer talls als braços i les cames del conserge. El vestíbul és ple de sang i de llàgrimes. “Per què ho has fet?”, li pregunto. “Per què si”, em contesta. El resultat: sis mesos expulsat del col.legi i visita obligatòria al psiquiatre els dilluns, dimecres i divendres.

És aleshores quan obro els ulls: en Pau no és el fill que jo m'imaginava tenir. Dos dies després s'escapa de casa (de nit) per fer explotar una llauna de benzina (amb un petard gegant a dintre) a la seu del PP a Mataró; al cap d'una setmana l'enganxo a la seva habitació apunt de tallar els mugrons d'una nena de la seva classe; posteriorment, em roba tots els discos de vinil que col.lecciono d'en Tomeu Penya i els ven per quatre duros a un traficant de coca; l'endemà s'en va amb cara de paranoïc a la perruqueria AKA: lliga a tots els treballadors a les cadires i, un per un, els talla el serrell recte, a l'estil de la casa; quan arriba a casa pispa el mòbil de l'Elena i es passa tres hores trucant als seus companys d'escola per anunciar-los, cridant com un histèric, que els reis són els pares, que el caga tió és una merda de tronc mort i que el Papa Noel és l'avi del Barça disfressat d'ambulància.

Per què?
És per què de petit el vam portar massa hores a la guarderia?
És per què un dia que no tenia gana li vaig endollar una poma triturada per la boca?
És per què una nit el vam deixar sol a casa i l'Elena i jo ens em vam anar al cine?
És per què vam decidir que anés a una escola de hippys descorganitzats que van descalç i toquen la guitarra?
És per què durant un Barça-Albacete no li vaig canviar el bolquer amb la tova a dintre fins que es va acabar el partit?
Per què és així aquest nano?
Per què?

Són les onze de la nit i entro a la seva habitació: en Pau dorm. Me'l miro i penso que, a pesar de tot el que ha fet o pugui fer, l'estimo i l'estimaré sempre. “T'estimo”, li dic en veu baixa. “Jo també, pare”, em respon.