Lluís Ferran de Pol, una exposició un xic coixa

Dins els actes programats per commemorar el desè aniversari de la mort de Lluís Ferran de Pol i de Esyltt T. Lawrence, he visitat a la biblioteca, l'exposició on s'explica, de manera prou pedagògica, la vida i miracles d'aquests dos arenyencs il·lustres. He estudiat amb deteniment el quadre de Joan Barrera a on queda reflectida l'Esyltt, amb una mirada molt dolça, amb aquella claror especial dels seus ulls -recalco això de la mirada perquè l'Esyltt va patir una malaltia de visió durant una llarguíssima temporada de la seva vida-, resulta que jo tinc a casa el quadre que fa parella. A l'estudi de ca meva hi tinc penjat el Barrera de Ferran de Pol i al menjador hi tinc el dibuix esplèndid del mateix autor on es mostra la reunió d'intel·lectuals (Ferran de Pol, Francesc Arnau, dibuixant i blibliòfil, Subirachs...), crec, i ho dic sincerament, que és un dels millors Barreres que es poden admirar. El professor de la Universitat de València, Josep-Vicent Garcia Raffi destaca en els “Quaderns d'Estudis Arenyencs” núm. 5 editat el setembre de 1997, en la seva cronologia que l'any 1932 Ferran de Pol feia amistat amb amb tota aquesta gent relacionada amb la cultura del moment i Arnau li facilitava l'accés a les millors obres literàries: els clàssics de la Fundació Bernat Metge...

En acabar la meva visita, vaig dirigir-me a la bibliotecària per oferir-li aquest parell de quadres i a més a més informar-la que estaria disposat a regalar el que en Ferran està tot sol i així faria companyia a la seva dona, quedant d'aquesta manera en dipòsit municipal i engruixint la ja prou important col·lecció/arxiu Ferran-Lawrence. La meva sorpresa va saltar d'immediat quan davant el meu oferiment la resposta rebuda fou que havia de demanar permís al valencià Josep-Vicent Garcia Raffi. Bé, vaig dir jo, tot entenent que és el comissari de la tal exposició, segur que no en tindrà cap d'inconvenient. Doncs, al cap d'un parell de dies em trobo la Mercè Cussó, l'eficient bibliotecària de ca nostra, que un bon xic afectada i lamentant-ho prou, em deia que la resposta del senyor Garcia Raffi era que no admetia cap canvi a l'exposició i que el regal quedava posposat per una millor ocasió. Desconec, a hores d'ara, si haurà una altra ocasió. Però no entenc que un xicot de València, per estudiós que sigui de l'obra de Ferran de Pol –que ho és-, pugui impedir millorar i enriquir, tant l'exposició que es mostra aquests dies, com l'arxiu dels literats que està en tan bones mans, a ca la biblioteca.

Em demano si aquesta decisió la coneix el regidor de cultura, l'alcalde del poble i els altres membres del consistori. M'agradaria que les autoritats municipals diguessin la seva en aquest afer. Així com també, em faria goig, que la gent sensible en temes culturals pogués opinar d'aquest fet tan puntual i estrafolari.

A finals de l'any 1948 quan el matrimoni Ferran tornaven de l'exili mexicà, en Lluís va començar a exercir d'advocat. El meu pare, Frederic Quintana i Colomer, company de carrera i de facultat, li va llogar els baixos de la casa pairal de Pas Sota Estudi i de manera altruïsta i plena de bona amistat va esdevenir el seu professor. Ferran de Pol ja feia un munt d'anys que havia acabat la carrera de Dret i totes les lleis que havia estudiat les tenia rovellades. Mon pare, amb paciència benedictina, li va fer un curs accelerat i gratuït, un reciclatge, un curs que acabava cada dia, invariablement, amb un cafè pres en família. En Lluís, i de rebot la seva dona, van passar a ser una mica, durant la meva infantesa, com una mena d'oncles. Els meus quatre germans i jo mateix vam crèixer, doncs, jugant a la seva falda, en Ferran era molt criaturer.

Ha quedat clar, doncs, que en Lluís Ferran de Pol i la seva muller eren molt bons amics meus. Quan jo tenia el famós “Celler d'en Pep”, al Rial, ells eren uns clients assidus i estimats. Cada tarda obríem una ampolla de xampany del Penedès, brindàvem per la salut cultural del nostre poble i libàvem, també, perquè algun dia el nostre país respirés aires de llibertat. Va ser ell qui em va regalar aquests dos quadres per penjar-los a les parets del meu enyorat Celler. I avui, que la cultura d'Arenys funciona a mig gas i que l'aire que respirem, malgrat estar contaminat d'un cert feixisme, encara porta una petita dosi de CO2 democràtic, avui -deia- m'hauria agradat aportar a la col·lecció del bon amic Ferran, aquest parell de quadres que potser fins ara només n'he estat el dipositari. No ha pogut ser... esperem que sorgeixi una altra ocasió més endavant i si no -no t'hi capfiquis més, Pep- ja estan bé a la paret de casa meva, on de ben segur que inspiren aquests meus articles tan modestos. Gràcies Esyltt i, sobretot, gràcies Lluís.