Arenys d'Amunt, virtuts i defectes

Ho he dit en més d'una ocasió. Posats a ser d'Arenys preferiria ser-ho del d'Amunt. Crec, sincerament, que hi ha millor qualitat de vida; crec que el creixement de la població no està tan desmesurat com el d'aquí baix; crec que les relacions humanes són més fàcils, més cordials i més un llarg etcètera. Si així fos, aquest cap de setmana estaria de festa major. Sant Martí, aquell cavaller que va partir la capa per donar bon aixopluc al pobre desheretat que va trobar el seu camí. Agafant aquesta figura, jo pobre de mi, seria el més desheretat dels desheretats i fóra la vila d'Arenys d'Amunt que m'obriria les portes per allotjar-me a ca seva.

M'ha arribat a les mans el programa de festa major on llegeixo la salutació de l'alcalde Majó i em sento convidat a participar dels actes que s'hi organitzen. De totes les propostes anunciades, la que més m'agrada és aquella que no surt: la inauguració del nou cobriment de la riera. Des de sempre que m'he manifestat contrari a aquest cobriment. Ja la vam espifiar prou a Arenys de Mar com perquè ara els veïns del pis de dalt facin el mateix disbarat. La riera del poble de dalt, és una de les coses més belles que es poden contemplar encara en aquesta nostra comarca del Maresme. És com un Arc de Triomf verd i vegetal on tu pots passejar-te resguardat de tot mal. L'ombra dels plàtans de la riera és impagable i asfaltar-la, cobrir-la i maltractar-la seria un dels pecats més greus que es poden proferir al poble germà que viu a l'àtic. L'asfalt no deixa de ser una ganivetada mortal al paisatge. Allà on hi ha formigó, mai més no hi haurà poesia.

Tinc entès que l'amic Majó al capdavant de tot el consistori fa mans i mànigues per fer efectiu aquest cobriment. Jo d'ell m'ho pensaria dues vegades. No m'agradaria gens ni mica passar a la història local com el maltractador del poble que m'ha vist néixer. Malgrat tot, i ara que encara no s'ha fet realitat l'assassinat paisatgístic/urbanístic, m'agradaria d'estar inscrit en el cens del poble veí. Però com que això no és així i, llastimosament, no podrà ser, ara com ara, el que faré serà deixar-me caure al meu estimat Arenys de dalt durant aquests dies de festa grossa. Miraré de ballar sardanes al ritme dels Montgrins, faré cap a la trobada de gegants, correré davant del foc diabòlic dels Anònims de Vilassar de Dalt i, sobretot, em lleparé els dits amb el relleno de les pomes (en queden encara de les del “Ciri”?).

Arenys d'Amunt, si m'admeteu un consell, no feu cas de les veus que proclamen el progrés i deixeu la riera tal com està. És una de les coses més boniques -ho reitero- que encara ens queda en aquesta tan desgavellada comarca nostra. Deixeu que aquesta riera ens abrigui a tots plegats i permeteu que continuïn passejant-s'hi, amb la mateixa elegància de sempre, en Martí i la Remei i tots nosaltres, els vilatans, que els acompanyem. Bona festa major, la que encara queda!