10 anys d'un llastimós oblit

Confesso que em sento decebut. La “Cantonada” dedicada a Lluís Ferran de Pol no ha merescut cap comentari, ni cap queixa, ni tan sols ha generat cap opinió. Només he rebut un ofici fred i esquifit de l'alcadia. Certament, l'assignatura de la cultura a casa nostra la suspenem amb nota baixíssima. Que l'Arxiu Ferran-Lawrence no interessa a ningú és un fet que ha quedat demostrat. L'acte més concorregut, dels que s'han organitzat en memòria dels dos literats, haurà reunit una vintena de persones, sent generosos a l'hora de comptar. Què passa, és que aquest homenatge s'ha preparat malament? Potser resulta que la figura de Ferran de Pol ha caigut, ara i per sempre més, al sac de l'oblit? O senzillament, hem de creure i pensar que aquí a Arenys de Mar no val pas la pena de trencar-nos les banyes preparant res de res, perquè la gent no respon, llevat de dues dotzenes de persones, que sempre són les mateixes.

El meu desencís em porta sovint a pensar que tot plegat és llençar els diners, i que aquests actes només serveixen per acontentar a uns quants -pocs-, elitistes, a quatre intel·lectuals d'estar per casa i algun somnia-truites despistat. Segurament avui em persegueix el negativisme i tot ho veig negre i encallat. Ens queixem, tot sovint -jo el primer-, de que l'Ajuntament, l'equip de govern, no funciona i fa les coses amb els peus i crec, sincerament, que tinc força raó; però on és l'oposició? Si no fan oposició ni fan res. Veritablement, devem tenir els manaires que ens mereixem: una colla de ganduls i escalfa cadires. Quin poble, collons! Ja ho deia jo la setmana passada que m'hauria d'exiliar al municipi veí i germà de l'Arenys de dalt.

El quadre de l'artista arenyenc Joan Barrera que ens mostra el retrat de Lluís Ferran de Pol, a hores d'ara, no sé pas que fer-ne. O bé el regalo a l'ajuntament perquè quedi en dipòsit municipal o el dono a la família o organitzo una rifa en butlletes d'un euro i toqui a qui toqui. El meu cor em diu que continuï quedant-me'l, a ca meva. El meu cap em dicta que potser, malgrat tots els malgrats, la millor solució és portar-lo a la Biblioteca. Segurament, em refiaré més del cap que del cor i em decantaré per ca la Biblioteca, però creieu-me que faré el llegat amb certa recança, cap il·lusió i amb no gens convenciment. I ho faré pensant més en les generacions futures, que a hores d'ara no puc negar que hi diposito una gran esperança.

Esyltt, Lluís, perdoneu-nos a tots plegats, perquè som un poble de desagraïts. El reconeixement col·lectiu que us mereixeu ha quedat molt deslluït. Què hi farem. Tot plegat en aquest món és molt efímer, bé que ho sabeu vosaltres. Estigueu, però, tranquils i, sobretot, descanseu en pau.