Conte de Nadal. "La pobra i solitària Adela"

Ho recordo vagament. Era el meu avi patern el qui m'explicava la història. Jo era menut, un galifardeu que no parava mai quiet i que quedava embadocat escoltant les narracions del meu padrí. Amb veu mig trencada -l'edat no perdona- el pare del meu pare anava deslligant tota la llegenda omplint-la de neguit i misteri.

Era la vigília de Nadal de l'any 57 del segle passat. Una dona d'avançada edat, però que s'endevinava que havia estat bonica de veritat en els seus anys més dolços, una dona -deia- gran, de cara difícil, amb uns ulls negres de pantera i una cabellera de cascada arrinxolada, estava al jardí de la casa veïna dels meus avis -allà on el Rial de Sa Clavella es fa estret- enterrant mig plorosa els últims queixals que aquell mateix matí li havien tret. El meu avi feia temps que li seguia la pista, que li guaitava els moviments. Amb el pas dels anys s'havia anat fent rara, tancant-se en ella mateixa. No volia saber res del món exterior. Dormia sola, menjava sola i el més trist, no compartia els pensaments. Els veïns eren inexistents.

El narrador de la història, el meu estimat familiar, havia observat temps enrere que una matinada gèlida, d'aquells matins que converteixes l'alè en fum, en el mateix espai del jardí hi enterrava amb devoció beatífica una part important d'aquells cabells castanys i arrissats. Però això no és tot. Un dia al vespre la pobra i solitària Adela, aquest era el nom de la nostra protagonista, va arribar en aquella fossa amb una muntanya d'ungles tallades que també enterrava compungidament. Tot aquell comportament tan extrany va portar al meu avi a pensar que la seva veïna, la pobra i solitària Adela, s'anava autoenterrant de mica en mica. A cada palada de sorra hi enterrava també unes quantes llàgrimes, a cada palada de sorra hi enterrava un munt d'esperances.

Però qui seria que faria el darrer enterrament? Qui soterraria les últimes despulles de la pobra i solitària Adela? El meu avi, vell i cansat, no podia resoldre tot sol aquella feixuga feina. I de tots els seus néts va triar la meva força infantil per donar-li un cop de mà.

Em va citar, doncs, pel dia últim del seu respirar; el meu avi i jo donaríem sepultura a la pobra i solitària Adela.

. . .

Tot plegat, no és res més que un conte, potser un xic macabre, que mon avi m'explicava per fer-me entendre que el dia de Nadal (com tants altres dies vermells que hi ha al calendari) és un dia de joia i de gran festa, però que també és un dia de tristor per tots aquells que ho passen malament.

Serà bo que entre neula i torró reflexionem una mica de com està la situació. Mirem amb ulls benignes i generosos al nostre entorn. Això sí, agafem una copa de xampany català i enlairem-la desitjant i desitjant-nos llarga i bona vida per tots nosaltres.