Entre morts i vius

Cap dels dos no va poder estrenar l'any. Tot dos estaven proposats a ser fills predilectes de la Vila i davant d'aquesta amenaça varen decidir de marxar. Poca broma, que no podem jugar amb la mort. Però és ben cert que en aquest poble sempre fem tard. Hem tingut 90 anys per homenatjar els prohoms que ara ja estan a l'altre barri i no els hem aprofitat i ara els haurem de penjar el títol fills predilectes post-mortem. Si sempre té raó l'adagi popular i cassolà: "quan es mort el combregaven".

En Pons Guri i en Montmany Vidal, tan iguals i tan diferents, varen anar avall en dos dies de diferència. No m'estranya, segur que van voler fer el gran i definitiu viatge plegats. Precisament, i de fa força temps, el segon sempre estava a casa del primer, a l'Arxiu Municipal. En Pons era un erudit de primera divisió, un estudiós del dret català, un historiador que no es cansava de furgar en documents i manuscrits, i degà de tots els arxivers del país. I en Montmany, era un intel·lectual fet amb vocació i autodidacta que darrerament anava a fer ampliació dels seus coneixements a l'aula d'en Pons, tots dos estudiaven compartint pupitre. Tots dos eren un tàndem cultural prou important, eren els darrers fars encesos en aquest poble i ara s'han apagat i els habitants, els arenyencs que encara hi som, ens quedem orfes i, sobretot, sense referències.

Em consta que Josep Maria Pons va defugir -perquè va estar lúcid fins l'últim moment- tota mena d'homenatges i altres reconeixements públics. Doncs, potser, no s'hi val ara, una vegada mort, fer-li la mala jugada de la collonada burocràtica de pujar-lo dalt l'altar. Aquestes coses es fan amb vida, previ consentiment del personatge, o val més callar per sempre més. En el cas d'en Montmany desconec quina era la seva manera de pensar en aquest afer tan concret i puntual. El que hem de fer és tenir-los presents en la memòria, intentar d'imitar-los i fer-los-hi el més gran dels homenatges de manera íntima i individual.

No sé pas on són a hores d'ara -els déus se'ls varen fer seus perquè sempre busquen els més ben parits- però segur que estan junts i mirant-s'ho tot entre una certa ironia i divertimento. I jo els demano que intercedeixin per nosaltres i que ens facin sants i bons a tots plegats. I als de l'ajuntament els demanaria que s'oblidessin, almenys per ara, de tantes i tantes collonades d'aquest tipus i es fiquessin a la feina d'una vegada per totes. Tenim un regidor de cultura d'una mediocritat absoluta i ara vol netejar-se la consciència atorgant títols i pergamins que no serveixen per res. Estanis, Rubirola, deixeu viure els morts en pau i mireu de fer viure els vius que rera vostre semblem mig morts. Apa, a la feina!