La desventurada història d'en Rachid

Feia temps que me'n parlava. Les vegades que jo he baixat a Fes (Marroc), que a hores d'ara són moltes, en Rachid, una dotzena d'anys més jove que jo i que el conec des d'abans de néixer, m'inflava el cap dient-me que volia escapar-se a Europa. Jo intentava explicar-li que aquest nostre vell continent no és cap tros de cel, ni menys. Encara lliguem els gossos amb llangonissa. No ho fem nosaltres i molt més difícil ho tenen els immigrants. Jo volia fer-li entendre que casa seva és un país amb recursos i una terra amb futur. Que potser cal fer una revolució -Al·là vulgui que sigui incruenta-, i que s'han de canviar un munt de coses i un munt de polítics, però que el Marroc és una terra que promet i que segurament algun dia se'n parlarà. Segurament haurem d'esperar molts, moltíssims anys per veure que allà on avui milita la misèria s'hi establirà la riquesa.
He gastat grans quantitats de saliva per explicar aquestes coses i d'altres al meu amic Rachid i fer-lo canviar d'opinió. Entrar a Europa sense papers és una bestiesa gran i és no volguer dormir durant nits i nits senceres. Però quan algú està obsessionat amb una idea no hi ha déu que li tregui del cap. En Rachid va estudiar detingudament totes les fòrmules, totes les maneres, per escapar-se de Fes i aconseguir aquella llibertat desitjada i merescuda, però, tot sovint, aquella llibertat enganyosa.

Un bon dia, llevant-se de fosc, va fer "autostop" fins Tànger. Va esmorzar escassament, allò que els seus estalvis li van permetre, i cap al port que hi falta gent. Allà va veure una gran corrua de camions apunt d'embarcar-se al ferri en destinació a Algesires. Disimulant va començar a estudiar amb deteniment quin era el més adequat per amagar-s'hi. El tercer de la cua oferia un bon amagatall, damunt la roda de recanvi, per camuflar-se. Amb traça va aconseguir encabir-s'hi. Va estar quiet, mut, talment no existia, crec que ni respirava per no aixecar cap mena de sospita. Un policia, amb gorra de plat calada fins les celles i amb cara de "bulldog", va fer caminar el camió fins a les entranyes del vaixell. Abans que aquest se'l cruspís el van fer parar i amb llanternes i pals punxaguts iniciaren un minuciós examen a la panxa del camió. Estic segur que aquell pal, que més semblava una llança que no pas una fusta, va punxar a en Rachid, però el xicot s'hi jugava massa per queixar-se del maltracte. Estoic i silenciós va aconseguir enfilar-se al Inn Batuta, que aquest era el nom del Ferri fumejant que estava apunt de partir. En Rachid es trobava doncs a les bodegues de la nau. La primera part de la feina la tenia feta.

La guàrdia civil, a l'altra banda del Mediterrani, l'esperava amb gossos i altres estris detectors. El nostre amic fessí, tremolant com una fulla, s'encomenava a tot i a tothom per veure d'aconseguir passar aquella última prova de la frontera espanyola. Va calmar-se i amb molta sang freda va adoptar aquella positura del fetus a la panxa materna i entortolligant-se damunt el pneumàtic com un professional contorsionista circenc va sortir victoriós de 'esdeveniment. A la primera parada que el camioner va fer en una betzinera per tal d'alimentar aquella màquina, en Rachid va sortir escopetejat i va respirar per primera vegada aquells aires de llibertat. L'home havia agafat set i gana. El viatge no havia estat ni còmode ni fàcil ni tranquil. I amb els pocs estalvis que encara li quedaven va entrar al bar de la mateixa betzinera demanant un entrepà de tonyina i una coca-cola. Amb més gana que enteniment va devorar allò que li havien servit. Resulta, però, que la casa coca-cola, en un joc estúpid d'aquells que tan sovint organitzen, havia muntat un seguit de premis que havies de descobrir a les xapes que tapen l'ampolla. En Rachid potser no era tan desafortunat. Li havia tocat premi. I content com unes pasqües li dóna la xapa al cambrer perquè li notifiqui l'obsequi. - Quina sort! -li digué el qui estava rera la barra- Li acaba de tocar un magnífic viatge al Marroc. Aprofiti'l que li agradarà molt -encara va tenir temps d'afegir.

En Rachid va sortir al carrer i va arrencar a plorar.