Aguantar vius

I, després, encara penso en tots aquests models d’esportistes triomfadors que entre tots hem presentat com el paradigma d’allò més desitjable per als nostres fills i que molts s’han acabat creient. Però aquí hi ha dues coses. Primer, que gairebé mai no es té en compte l’esforç i el sacrifici que comporta arribar a formar part de qualsevol elit. Esforç, sacrifici, dedicació plena, vida ordenada, millorar cada dia. Res no és de regal ni de franc. L’èxit no és compatible amb la disbauxa. I, segon, que tot això ha d’anar acompanyat d’una formació adient com a persones. I això no sempre passa. Molts d’aquests atletes, avesats en la seva joventut als rècords i als èxits successius, a ser portades de diaris i de noticiaris de televisió, mimats i consentits, comptes corrents plens a vessar, resulta que després, quan ja no són joves i els llums dels estadis i pavellons s’han apagat per a ells, no saben com afrontar la vulgaritat que representa aguantar vius. I anònims.