Les orquídies de Nadal o "sabatetes d'Arenys"

He llegit una invitació de l'Oriol a actuar davant del canvi climàtic. Em sembla molt be! Les orquídies de la Carme m'han fet memòria d'un escrit que vaig fer fa un parell d'anys on just parlava d'aquestes flors tant pròpies del nostre Nadal.

Passejar-se pels carrers d'Arenys en aquesta època de l'any dóna gust. I si tens l'oportunitat d'entrar a les cases i de fer estada una bona estona a les eixides, el gust es multiplica per mil. Les orquídies -les sabatetes d'Arenys, com carinyosament les coneixem- estan totes florides, amb el seu esplendor màxim. És la flor del nostre Nadal particular.

Resulta "que un frare caputxí, aquell que es lleva de bon matí i toca la campana i menja pa amb avellana", va venir a passar uns dies de recers espirituals al convent arenyenc. Ell era un missioner llec -un fraret de sucre, que en diem- instal·lat a l'Índia més profunda i va portar en el seu equipatge escàs un esqueix d'aquesta planta, que tan sovintejava en aquell indret asiàtic. Va provar de plantar-la en una torreta i deixar-la crèixer en el claustre conventual. I, oh! miracle, l'orquídia es va fer gran i capritxosament va voler florir els dies més sagrats del Nadal cristià.

La nostra, aquesta sabateta que s'obre i no es tanca, és preciosa. És de la família de les orquidàcies i més concretament de la "paphio insigne". I tant si n'és d'insigne!, insigne, gloriosa, elegant i aquí al darrere afegiu-hi tots els adjectius positius que trobeu al diccionari. Pel que sembla, la primera planta es va trobar en el claustre caputxí com si estés a ca seva. El microclima arenyenc era exacte que el microclima indià. I d'aquell esqueix insignificant avui s'ha fet exèrcit. Qui més qui menys, en aquest poble i en aquesta època, llueix aquesta flor tan esvelta i no gens olorosa. Tan és així que l'any passat es va organitzar una exposició magnífica en el pati de columnes del monestir, on hi havia testos que eren veritables joies. En recordo un que tenia més de seixanta flors. No em puc esborrar de la memòria aquell pom excels que me l'hauria endut al menjador de casa.

La gent de fora vila quan es passeja per ca nostra queda agradablement sorpresa davant aquestes plantes i quan pugen al cementiri, reclamats per la pau que s'hi respira i per la poesia que avui encara destil·la, queden bocabadats davant de tants i tants rams d'orquídies que s'ofereixen als difuns. No m'extranya, perquè aquesta planta i l'espectacular resultat fet flor que oferix, a Barcelona, la capital, costen diners llargs i en canvi, aquí Arenys, al tenir-ne tantes hi donem una importància relativa. Al meu pis enguany he fet una collita fluixa, només 10 flors en tres torretes, però he vist, i he quedat meravellat, alguna eixida de la Riera farcida de plantes i les flors es compten per dotzenes i fins potser m'atreveixo a dir que per centenars.

La nit de Nadal, a la Missa del Gall -aquesta missa plena de joia i de nadales que hi assistim fins i tot els descreguts-, damunt l'altar i presidint-lo hi col·loquen el Nen Jesús i al seu costat, potser fent de Josep i Maria i fins potser de bou i mula, hi ha un estoic ram d'orquídies molt ben fet. És l'elegància de la simplicitat. És el pessebre més humil i tanmateix més arenyenc. Aquest any als Reis de l'Orient els demanaré només un ram d'orquídies modestíssim. Me'l portareu? Gràcies.