L'última funció de Santi Santamaria

Arribava a Sant Celoni a quarts de cinc i vaig encaminar-me directament al Teatre de l'Ateneu, on hi havia instal·lada la capella ardent del cuiner triestrellat Santi Santamaria. A l'entrar hi havia multitud de càmeres de televisió i periodistes equipats amb màquines de retratar i un munt de mossos d'esquadra saludant-me militarment. Les cames començaven a tremolar-me i tot jo vaig entrar en un canguelis considerable. Vaig demanar-me què passava, volia saber el perquè de tota aquella parafernàlia. Vaig girar el cap 90º i vaig descobrir l'entrellat: dues passes rere meu venia, decidit i autoritari, el President de la Generalitat, el Molt Honorable Artur Mas - per cert, en un dels darrers apunts del blog, Santi Santamaria li picava la cresta i li feia una estirada d'orelles important i amb molta raó. Superat aquest primer ensurt, cames ajudeu-me, vaig entrar a on hi havia el cadafal. Just a sota l'escenari la caixa coberta per una bandera catalana i corones i més corones totes plenes de flors. - Què bé! Vaig pensar! Segur que aquestes flors seran comestibles! No, ni una - fins i tot n'hi havia alguna de plàstic - primera gran decepció.

Certament el Teatre Municipal va quedar petit, hi havia tot el ferro culinari-gastronòmic. Vaig poder i saber comptar més cinquanta estrelles michelins entre els cuiners reunits que participaven al sepeli. El poble de Sant Celoni estava molt ben representat pel seu Alcalde i molts veïns de la vila varen voler sumar-se a la cerimònia fúnebre i així acompanyar a la família. Jo em vaig quedar en un racó discret per ser testimoni directe de tot el que allà succeïa i s´hi cuinava. La cerimònia més que solemne va resultar solemnial, i ho va ser per la seva senzillesa i simplicitat. Uns parlaments magnífics, molt ben treballats, unes cançons ben escollides i interpretades i un Joan Baixas, fundador i director de la Companyia La Claca, que va parlar magistralment amb les mans per fer un resum de la vida i miracles del gran cuiner del Montseny.

Després del "Cant dels Ocells" el periodista de Catalunya Ràdio, Xavier Grasset, va agrair la nostra presència i va donar l'acte per finalitzat. Segona gran decepció. Com pot ser que en el enterrament d'un cuiner com en Santi Santamaria tenint en compta la gran quantitat de gent del mateix gremi que l'acompanyaven no fessin un pica-pica com Déu mana i com el protocol ho reclama? Doncs, res de res. Entre mi vaig pensar, això no pot acabar així. Segur que et reserven l'última sorpresa.

En Santi, que era un cuiner de primera divisió i un personatge entranyable, pesava 170 quilos i tots fets de matèries de gran qualitat, anava molt ben peixat i servit. I en un moment de deliri personal vaig imaginar-me que la família havia deixat el cadàver en maceració: un munt d'espècies, un generosíssim raig d'oli d'oliva verge, un xic de suc de llimona i salpebrat, tal com toca i que en un moment donat s'obriria la caixa i ben flamejat amb conyac francès ens l'aniríem menjant tots els seus amics i coneguts. Una mica de cuina canibalesca! No va ser així, tercera i última gran decepció!

Sóc conscient que m'estic passant i en demano disculpes. Però no em negareu que aquest hauria estat el gran final que l'estimat Santi es mereixia. Aquest havia estat el gran homenatge que l'estimat Santi s'ha guanyat a pols. Adéu Santi, perdona la meva irreverència i admet-me tal com sóc: fet i deixat estar. Adéu Santamaria...Ora pro nobis!