Doncs jo també sóc Pare Manel

Arenyautes!

per Setmana Santa ja se sap, sempre surten a la llum qüestions religioses. Jo, la veritat, no he tingut tendència a creure en un poder tan gran com és l'església, més aviat m'he limitat a admirar obres de gent com Santa Paula Montal, que és la meva guia espiritual, i que va lluitar per oferir educació a totes les nenes, evitant que quedessin empresonades en fàbriques i explotades. I inevitablement he hagut de resar-li molt. Però ella m'ajuda, ho sé. D'alguna manera Santa Paula m'ha ajudat a reconciliar-me amb Déu, i mira que no ha estat fàcil. Perquè n'estava enfadada, i molt. Però amb el coneixement la seva vida i obra, he pogut descobrir que el patiment pot ser el teu motor i és el que t'ajuda a passar pàgina.
Ahir em vaig alegrar enormement de la notícia que l'arquebisbat va decidir lliurar de l'excomunió al Pare Manel. Perquè crec que són les persones com el Pare Manel les que fan l'església de debò. Els sants sense altar. Gent que deixa de banda els grans luxes i les jerarquies i es limita al que cal fer si es vol seguir l'evangeli: ajudar, fes bé i no miris a qui. El Pare Manel és el tipus de sacerdot que fa falta en el món de l'església. I no gent que, amb prepotència, nega el lliurament d'una partida baptismal a una persona perquè sí; que és capaç de dir la paraula "despulles" en un enterrament o que és capaç, fins i tot, de negar-se a posar una cançó en un funeral faltant al respecte al difunt i als familiars. Això és el que particularment a mi m'allunya de la parroquia. I ja em sap greu ja.

Sort, però, que tinc a les mares escolàpies ben a propet, de veïnes. Elles també són les que construeixen la vertadera església, la que volia el d'allà dalt.

Un petó areny@utes i que la Setmana Santa no sigui pas un Via Crucis, sobretot pels futbolerus.