Amor etern

“Fa massa temps, estimada, que no sé res de tu. Avui és vuit de desembre, dia de la Mare de Déu Fumadora, i calculo que l'últim missatge teu el vaig rebre ara fa uns quatre mesos. Tots els teus missatges els tinc sagradament guardats a la memòria del meu mòbil i és sovint que me'ls rellegeixo i fent-ho m'adono que el que sento per tu és molt gran. T'agrairé, urgentment, que me'n facis un de nou. Que m'expliquis el moment actual i que em diguis sincerament si tot allò que senties per mi et continua passant. Un petó multiplicat per...Julià”.

Aquest és un missatge potser un bon xic desesperat, d'algú que se sap enamorat. El va dirigir a l'Ona que és una noieta moderna, sense complexos ni escrúpols, fruit del moment actual. Ells dos van tenir una aventura amorosa el darrer estiu. Es trobaven furtivament a l'espigó més llarg del port d'Arenys, allà on el far de color verd s'encén i s'apaga neguitosament tota la nit. La seva salutació sempre era una abraçada eterna que venia esquitxada per petons i més petons. En Julià era casat, necessitava, doncs, amagar-se per poder practicar aquelles carícies, que la societat benestant i la religió de Roma prohibeixen. En canvi l'Ona era lliure com el vent i lliberal com el més lliberal de tots els lliberals. Indiscutiblement s'agradaven, però tenien molt clar, que allò era una aventura, una febrada estiuenca que no podia anar més enllà d'aquelles trobades esporàdiques, que de tant en tant sovintejaven i de tant en tant eren escasses i allunyades.

“Certament fa tems k no ns veiem. Tu saps Julià k m'agrades, xo també saps k no t'estimo. Si no ns veiem és xq a mi se m'ha girat 1 feina ben diferent. No tinc tems x re. Diria k el teu espai no coincideix am el meu. Stic en 1 altra galàxia i els meus pensaments actuals no tenen re a veure am els teus. Malgrat tot, rep 1 salutació afectuosa i 1 abraçada d'aquelles k no tenen final. Ona”.

Aquesta comunicació escrita telefònicament no va agradar gens ni mica en Julià. Diguem, que fins i tot, no la va entendre. Era ben cert que l'Ona parlava un altre llenguatge. Aquesta manera de comunicar-se no tenia res a veure amb l'Ona de sempre, amb la que estimava. A en Julià li venia a la memòria aquella Ona de les carícies estiuenques que es feien damunt les roques del port. Els únics testimonis d'aquell amor prohibit eren els pacients pescadors, que tan sovint esperaven en va la picada del llobarro despistat o algun cranc que en un moment donat gosava de sortir del seu cau per donar un cop d'ull a l'exterior. La música que acompanyava l'escena amorosa era la sonsònia minimalista d'una mar quieta, una mar calmada. La lluna, mig rossegada, es barallava amb els núvols per poder il·luminar aquell moment melós com pocs. És evident que en Julià havia d'insistir i reclamar-li uns quants aclariments. No podia deixar la relació amb l'Ona d'aquella manera tan ambigua, tan estranya. I agafant el mòbil va escriure:

Estimada Ona, estic preocupat. No puc negar-ho. El teu llenguatge, la teva manera de comunicar-te i les teves explicacions les trobo d'ultratomba. No sé que et passa ni entenc el teu comportament. T'agrairia que t'expliquessis més clarament i que tornessis a ser aquella Ona que jo estimava, la que em torbava el cap i el pensament. La que m'havia robat tantes i tantes hores dolcíssimes. Barra lliure de petons. Julià”.

Passaren poques hores i en Julià rebé la següent contestació:

“Julià, no insisteixis +. em pensava k u havia dexat cla. Diguem k jo ja no stc entre vosaltres. Tinc 1 nova vida i la vull viure am plenitud i intensamnt. No tens cap dret a destorbar-me. Fes-me 1 favor: oblida'm. Ona”.

En rebre aquest segon missatge, en Julià es desmoralitzà del tot. En un moment donat va fer un canvi d'actitud i va intentar desxifrar aquells missatges críptics amb tota la intensitat que va poder i saber. Va agafar el telèfon i es dirigí decidit i sense entrebancar-se enlloc, cap al cementiri, el poètic i màgic Cementiri de Sinera. Hi entrà amb pas ferm i sense torbar-se es plantà davant el nínxol de la família de l'Ona. Fou llavors que agafant el mòbil marcà el número de la mosseta, aquell 663 456 334 que tan bé coneixia. Tot ell va quedar empal·lidit quan va sentir que al interior de la sepultura sonava estrident el timbre del mòbil de l'Ona. Un mòbil que ningú no despenjà.

Palplantat com estava davant aquella casa de l'ànima, va llegir amb ulls petits i negats “Ona Fornells i Formiguera” i a sota “4/2/1981 – 8/12/2008”.

“Estimada Ona, ara ho entenc tot. Lamento el que t'ha passat. Tinc ganes de retrobar-te algun dia. Guarda'm lloc al costat teu. Sàpigues que t'he estimat molt. Compliré fil per randa amb el que em demanes i en aquesta vida no et molestaré més. Espera'm i rep un petó, aquest sí, etern. Julià”.