Martí Amagat Matamala

IN MEMORIAM
Martí Amagat Matamala

En el Funeral de Mn. Martí Amagat. Banyoles, 23 de maig de 2011.

A petició de la família i en nom dels amics i companys.

Martí, les nostres paraules queden curtes davant la teva figura, la teva vida i la teva lluita.
Persona sempre en recerca, sense creure’t mai en possessió de la veritat.
Perquè com deia el teu admirat Cardijn: “Una veritat només és veritat quan és viscuda”.
Compromès, des del començament, amb la classe obrera, en la JOC i l’HOAC, en les barraques de Montjuïc, patint l’infortuni dels immigrats.
Revivint sempre el Veure, Jutjar i Actuar de la Revisió de Vida.
Amb esperit de líder i pastor, mai per damunt, sempre al costat.
Amb criteri i paraula clara i compromís social transparent.
Martí, tenies una fina i profunda sensibilitat humana, que traduïes en poesia, de versos àgils i florits que traspuaven en nostàlgia la utopia de la fe:

“Tinc fred, Senyor, com l’aigua que somnia
al fons de les cingleres de granit.
La sang em plora de malenconia.
Estic cansat de tant cercar en la nit”.

Són paraules teves.
Tenies el do de la paraula i del missatge, missioner dels nostres pobles i ciutats, tocant el cor de les persones, assenyalant Jesucrist com al més gran valor.
Havies sabut relligar amb mestratge, la saviesa dels anys, la duresa de la vida humana i les punyents preguntes sobre l’existència en aquest món.
Sempre motivat per l’Evangeli, et senties identificat del tot amb l’esperit del Concili Vaticà II: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de les persones, tenien un lloc cabdal en el teu cor de cristià.
Mogut per aquests principis vas ser un dels creadors del Fòrum Joan Alsina, treballant en la comissió durant deu anys.
Encès per la fidelitat a la teva vocació, et preocupava l’escassa renovació de la vida i la missió del capellà i la situació dels companys sense l’exercici del ministeri.
Perquè estimaves l’Església, eres un defensor de la llibertat d’expressió, dintre i fora d’ella.
Crític amb l’ostentació, el poder i l’autoritarisme d’una part de la jerarquia.
Somniaves i maldaves per una Església de germans, cadascú en el seu lloc, però tots iguals, ni superiors ni inferiors.
Volies una Església que s’encarna i pateix amb el poble.
Una Església bona nova, més fidel a l’Evangeli que a les lleis.
No t’empassaves l’Església de Constantí, sinó que combregaves amb l’Església de Jesús de Natzaret, germà de tots pobres de la terra, Vivent per sempre.
En aquest sentit, volem escoltar novament les teves paraules fetes poesia:

“Als teus joglars, Senyor,
ens demanares
que consagréssim aquell pa blanc de la justícia,
i el vi que esclata en joies solidàries,
el pa que dóna ganes de donar-se,
i el vi que tanca les ferides de l’amor
amb carícies d’un arcàngel.
Als teus joglars, Senyor,
ens demanares
que amb veu encesa interpel•léssim els feudals,
tant del birret com de l’espasa,
perquè trenquessin les cadenes
i percebessin el silenci de les llàgrimes”.

Gràcies, Martí, amic i company, perquè ens deixes un valuós testament, que no només està escrit en els teus llibres, sinó en la teva pròpia vida.
Després de tant d’esforç, descansa ara en la pau del Senyor en una abraçada eterna.
I prega per nosaltres.

Fèlix Mussoll.

de la família

En Martí s’exclamava fent broma de que Déu li havia donat una família d’agnòstics. Nosaltres, ara mateix ja no podem dir si en som o no en som. Xerrada a xerrada, any a any, em sembla que en Martí ens ha acostat al que pot ser Déu.
Ens emocionà l’idea d’aquest déu que és un “Déu de persones lliures i no d’esclaus, (que) Mai per mai no demana l’anorreament de la pròpia consciència, ans ens la il•lumina i vigoritza; mai per mai no ens la supleix ni suplanta.” El Déu que, deixant-nos errar, ens mostra com confia en nosaltres, com Ell sap que ens en sortirem.
Fora d’ordres i ritus, ens hem enamorat d’aquest Déu pare que, tot patint, deixa fer als seus fills confiant que entre ensopegades ho faran bé.
En Martí també ens ha fet veure al Déu brillant de la carta al Corintis; el Déu que ens dóna l’amor com a eina i guia i que ens diu que sense amor no som res, tant si ens sacrifiquem, com si disposem de tota la ciència o del do de la profecia...
Ara, davant del Déu ple d’amor que ell estimava podem i volem dir, sense ironia, als venedors de ritus i salvacions prescrites: perdoneu, però tanmateix si a nosaltres no ens podeu considerar catòlics, que és la religió veritable, com voleu que ens fem de la vostra?
Avui em convindria, ens convindria, un déu més intervencionista, que ens dictés, ben fet, aquest escrit o que tornés en Martí entre nosaltres. Però llavors nosaltres seríem maquinetes i no ens podríem estimar, ni estimar-lo .... ni ens estimaria.
Família de mossèn Martí Amagat Matamala

Estimat oncle,

Quan va morir l’àvia li vas dir a ma germana, allà present, que són aquestes situacions, la mort d’una persona estimada, les que enforteixen una persona.
No saps pas quanta raó tenies!
La teva saviesa era la llum que ens servia per anar fent camí.
Però una persona no mort mai si és recordada.
Doncs bé, sàpigues que els teus, la teva família, els teus amics, els teus estimats arenyencs....et seguirem portant al cor i al pensament....juntament amb aquella vitalitat que desprenies des del mateix moment que el primer bri de llum indicava el començament d’un nou dia.
Ens ha deixat el que per a mi ha estat un segon pare.
No, no és un comiat, sinó un fins aviat!

Text preparat pel funeral, però que no va poder ser llegit

Els primers records que tinc d’en Martí són dels temps en què era Missioner Diocesà. Era conegut com un comunicador de raça noble. Sempre l’he admirat per la seva paraula vibrant, incisiva, lúcida, intel•ligent. Ningú no podia fer el sord ni adormir-se. Aconseguia de fer-se escoltar perquè havia estat capaç d’acollir, de commoure’s, de patir amb, d’estimar de veritat tot i tothom que tenia a l’abast. He fet servir els temps passats, però ja compreneu que ho va fer en tot moment I que ho fa, només faltaria, avui mateix.
Ha escrit molts llibres, però ara tinc especialment present “L’ombra blanca”, aquell en què aboca millor la seva bonhomia i el seu tarannà més característic. Quan tracta de precisar qui són els àngels, escriu la definició que més l’abelleix: “Un àngel és tot aquell que ens estimula i ajuda que traguem la millor versió humana possible de nosaltres mateixos. Ja ho veieu que s’està definint ell mateix. Qui pot dubtar que en Martí és un àngel de cap a peus? Estic segur que tots els que sou aquí podríeu fer una llarga llista de moments en què ens ha estimulat i ens ha ajudat a treure la millor versió humana possible de nosaltres mateixos.
De la llarga llista d’àngels que comenta, m’aturo en dos:
L’àngel de la fidelitat. Diu que la fidelitat significa ésser constant en l’afecte envers aquelles persones o coses amb les quals tenim lligams d’amor o de gratitud. Tinc gravada amb molta vivesa una imatge significativa: quan, en el Fòrum Joan Alsina, debatíem la redacció del document “uns referents lluminosos” per establir-los entorn d’en Joan, d’en Quim Vallmajó i d’en Gumersind Vilagran, en Martí establia amb contundència els tres eixos de la seva fidelitat: Jesús de Natzaret, la pròpia consciència i les persones amb qui fem camí. Jo i molts dels que sou aquí, som testimonis de primera mà de les suors i les llàgrimes que li va costar aquesta triple fidelitat, del seu tremp de lluitador insubornable per mantenir-la dempeus. Molts ho van intentar, des d’instàncies ben diverses i amb arguments ben pesants, però ningú no va tòrcer la seva enteresa.
Quan parla de l’àngel dels canvis, fa referència a aquella dita de vigència permanent. “Església ha d’estar reformant-se constantment”. Penso que l’adhesió a aquest principi és la quarta pota de la seva fidelitat. El seu compromís amb l’Església va estar marcat sempre per aquest axioma. És evident que tampoc no li va ser fàcil i que sovint va ser víctima de l’esclerosi dominant, però mai no va abaixar la guàrdia ni va arriar l’estendard.
I acabo tornant-li la dedicatòria que em va signar al llibre de què he estat parlant: A reveure, Martí, estimat amic, conspicu ambaixador, àngel diligent del Fòrum Joan Alsina.

Banyoles, 23 de maig de 2011.
Lluís Costa