Retorn als anys d'aprenentatge

Fa pocs dies -els ocupadíssims de campanya electoral- vaig viure una experiència molt grata, de molt record. Ara que hem deixat en rere les eleccions m'agradarà d'explicar-vos a què em refereixo.

Enguany es festegen de manera solemnial els 50 anys del Col·legi Joan Maragall i la seva directora, la flamant Margarida Clofent, em va invitar a donar una mica de conferència feta conte als alumnes de no sé quin curs, que el més xic tenia set anys i el més gran nou. Eren una munió important. Reunits tots al poliesportiu de la mateix escola i asseguts a terra feien un goig indescriptible. Jo, amb els meus 62 fets i refets, me'ls mirava amb ulls d'avi. Em deia a mi mateix, el futur del meu poble el tinc al meu voltant. M'encomanaven ganes de viure i em rejovenien molt positivament. Prèviament m'havia preparat una explicació que fos senzilla i pedagògica: “el conte del naixement d'Arenys de Mar”. Des del primer dia, ara fa cosa de quatre-cents i pocs anys, fins avui. Els feia un resum de la vida i miracles dels arenyencs d'abaix, dels de la planta baixa, que naixíem gràcies a la presència del mar, d'aquest nostre mar tan antic. Un mar tan generós i que ens ha donat tant riquesa (drassanes, pesca, esports nàutics...) i que nosaltres, desagraïts com som, l'hem exprimit tant i tant que ara el tenim moribund, agònic i no sé pas si serem capaços de ressuscitar-lo.

Fa mil anys que no cacem per poder menjar carn. Avui hi ha granges de tota mena i de tot tipus de bestiar. Alimentem i engreixem vedells, xais, porcs, pollastres i gallines i quan els arriba l'hora del sacrifici, doncs els toca de morir i de fer xup-xup a la cassola. Què voleu fer-hi! I per què el peix que mengem ha de ser fresc, acabat de sortir de l'aigua i no de piscifactoria? Ja sé que és més bo el salvatge però el comportament humà acabarà amb els recursos naturals d'aquí dos dies. No hem d'actuar amb egoisme. Hem de pensar en els mes menuts i en els descendents dels més menuts. Tot això els explicava intentant buscar la manera més senzilla, la més planera perquè ho entenguessin bé i, sobretot, perquè ho masteguessin i, finalment, ho digerissin. Han de tenir un bon pair.

No sé si me'n vaig sortir gaire elegantment a l'hora de fer l'exposició a tot aquell auditori tan informal però tan exigent. Un servidor vostre, no hi està massa fet a predicar davant de tota aquesta quitxalla. Vaig aplicar-me perquè entenguessin que han de pujar, sense oblidar mai els seus autèntics orígens, de manera preparada, humanista, generosa i exigent (en el més bon sentit de la paraula). Després vaig dirigir, encara, unes poques paraules als mestres agraint-els-hi la paciència i la feina. D'ells depèn, en gran manera, que tota aquella patuleia pugi recta i conscient. Pugi amb la lliçó ben apresa i amb tots els valors ben inculcats. El nostre país necessita que tot aquest personal menut es faci gran amb les idees clares i el cap ben moblat.

Us ho he dit d'entrada, per mi va ser una tota una experiència, una lliçó de vida que aquests vailets, sense ni pretendre-ho, varen donar-me. Gràcies Margarida i gràcies al personal docent de l'escola per deixar-me actuar i per fer-me retornar als meus anys d'aprenentatge, que els tenia guardats al calaix de la memòria, però tan ben desats que ni me'n recordava. Us ho dic clarament: em sóc rejovenit, malgrat la barba que em floreix i que ho intenta dissimular. Ah! Cinquanta anys més per al Col·legi Joan Maragall!!! Que tot desemboqui en un fort aplaudiment final.