És temps de cireres

Avui passejant per Sant Iscle amb la meva família, ens hem trobat i hem collit unes gustoses cireres.

En cirerer(Prunus avium)és un arbre fruiter molt estés a casa nostre, sobretot pel terme d'Arenys de Munt, que és tant digne com la vall del Jerte.

El color vermell indica als ocells que ja és apunt de ser menjat, i ser llavors la llavor dispersada després de passar pel tub digestiu de l'au, que la defecarà amb abonament uns quilòmetres més lluny d'on la ha ingerit. En aquest cas la planta elabora pigments vius per atraure als animals que s'alimenten de cireres, pel que no és estrany trobar cireres picades pels ocells, sobretot si són arbres no tractats amb verins. També senyal inequívoca de la seva dolçor.

Hi ha moltíssimes varietats domèstiques però una menció especial mereix la d'en Roca: Les cireres d'en Roca són un conreu típic de tot el terme d'Arenys de Munt. Fou introduït a finals del segle XIX per dos germans que es deien Roca de cognom. El seu ofici era el de minaire i estaven llargues temporades treballant lluny del poble. En una d'aquestes, van portar esqueixos (eixerns, en diem a Arenys de Munt) d'un cirerer situat en el pati d'una masia de l'Empordà i els van empeltar en un de bord. Quan l'arbre va llevar, la qualitat del fruit era superior a la de les classes que es plantaven habitualment. A base d'empelts, aquest conreu es va escampar per tot el poble i, com que aquesta classe ningú no la coneixia, li van dir cirera d'en Roca, en honor als seus introductors.

Quan passegeu per Arenys de Munt tingueu present que sempre s'ha dit que hi ha la cirera del vianant, menjeu-vos-la.