So de bon temps, el magall.

Feia molts dies que volia penjar aquesta entrada de blog, però ha estat molt difícil obtenir fotografies dignes d'aquests ocells que tenen un vol, que recorda les escenes de batalles més trepidants d'Star Wars.

El magall (Apus apus) és un ocell molt comú dins el casc urbà d'Arenys, i és inevitable sentir-lo cridar a les matinades i tardes de la primavera i estiu. El nom magall l'hem de reivindicar, doncs és exclusiu del Maresme, i s'està perdent per desconeixement o per la sustitució fer Falciot. Ambdos noms fan referència a l'eina agrícola que recorda aquesta espècie en vol.

Molta gent per desconeixement els anomena orenetes, però són espècies que pertanyen a grups diferents. Les orenetes estan emparentades amb l'ordre dels pardals, en canvi els magalls estan emparentats amb els colibris. El que passa és un fenomen evolutiu anomenat convergència evolutiva, on espècies de grups diferents adaptades a nínxols ecològics semblants, adquireixen adaptacions semblants (en aquest cas forma de vol). Les orenetes fan el niu de fang, els magalls fan el niu de saliva en forats a edificis (respiradors, falsos sotres sota teules). Així la famosa sopa d'oreneta, és en realitat el niu de saliva de varies espècies de magall que crien en coves del sudoest asiàtic.

Aquesta espècie estival arriba a mitjans d'abril, i a finals de juliol ja torna cap els seus quarters d'hivernada a l'Àfrica.

S'alimenta d'insectes que caça al vol i, com tots els faciots, que són les aus més adaptades a la vida aèria, pràcticament passen la vida a l'aire, on no només cacen sinó que fins i tot hi dormen i s'aparellen (es fàcil veure-ho fer aquests dies). Només es posen en l'època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets. Es calcula que els joves no toquen terra des de que s'envolen per primer cop, fins que crien, es a dir que poden estar uns 18 mesos volant sense tocar terra.

Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes (Apus /em> en grec vol dir sense potes), que li serveixen només per agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals en parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per mantenir-se a l'aire, li impedeix envolar-se per si sol si arriba a caure al terra. Si trobem un falciot al terra en aquestes circumstàncies el més aconsellable és deixar-lo anar des d'un lloc alt, preferiblement cara al vent. També és molt útil tirar-lo a l'aire en un lloc obert.

Recentment podem veure un parent proper al magall, el ballester (Apus melba), ocell impresionant que assoleix els 60 cm d'embergadura. Aquesta espècie originaria dels penyasegats de muntanya va començar a colonitzar el medi urbà durant els vuitanta, curiosament a les ciutats de Tarrassa i Sabadell. l'any passat va colonitzar els edificis més alts de les vivendes Santa Maria, i aquesta any ja nidifica també a l'edifici Portinyol, davant el port.

Gaudiu de l'alegria dels seus crits als matins i les tardes d'aquests dies doncs abans de l'agost ja no en sentireu més...