Estudies o treballes?
Enviat per waropa el
Entro dins del tren, en una hora gens habitual. M'assec al costat de la finestra, disposada a contemplar el mar i les gavines.
En el seient del davant comença una escena fantàstica de la qual en sóc espectadora, a primera fila.
Imagineu-vos la situació. Un senyor, que puja a la mateixa estació que jo, veu una noia jove, sola i atractiva.
No hem sortit de Barcelona que el paio ha començat a lligar amb la noia.
No hem sortit de Barcelona que ja s'intercanvien els números de telèfon mòbil.
M'he quedat garratibada. Jo no n'he sabut mai d'anar directe al gra, ni de portar sabates bones, ni trajo, ni corbata!
Jo per aconseguir un número de telèfon tardo un any, com a mínim!. Ara mateix no em dóna la gana d'especificar quantes hores tardo en aconseguir una mica de conversa, ni que sigui del tema més frívol.
L'escena ha durat tres quarts d'hora i el paio no parava de trobar temes de conversa i així xerrar amb la xicota. Quina enveja!
L'home ha baixat del tren unes quantes estacions abans que jo i per la cara que feia, diria que no ha tingut l'èxit esperat. I jo que sóc molt innocent he pensat: 'Calopa, això és que a la xicota li agrada la gent com tu. Ataca!!'.
Mentalment començo a dibuixar l'esquema d'aproximació, l'estratègia a seguir, el somriure que omplirà el meu 'careto', la caiguda d'ulls i la mirada penetrant que captivara la víctima.
No vaig ni per la quarta ratlla de l'esquema mental, que la noia s'acomoda al seient, es posa els cascos a les orelles i comença a dormir tranquil·lament.
Jo vaig dibuixant estratègies, creant diàlegs màgics i d'alt nivell intel·lectual i emocional. Encara dibuixo i planifico en el moment que el tren arriba a Arenys i jo, un cop més, davant d'una noia estupenda amb un món ple de possibilitats, no he dit res, ni un mot, m'han caigut els ulls a terra per culpa de la vergonya, la mirada s'ha perdut a l'horitzó i el diàleg s'han convertit en monòleg.
En el meu món imaginari ella i jo continuàvem el viatge juntes, Nord enllà. A la realitat, jo baixo a Arenys i ella continua el viatge sense saber que jo existeixo.
