El país i l'educació

Sempre que m'enfronto amb un paper en blanc em visita una suor freda i una espècie de canguelis d'aquells que t'omplen d'esgarrifances negatives. Sempre aquell dubte de què escriuràs i de com ho enfocaràs. Acabes pensant que tens recursos: que si la política local, que si l'Estanis Fors, en el seu nou paper d'alcalde flamant, especulant, potser, que el proper càrrec a què aspira sigui el de President del Barça...No ho sé, de temes locals n'hi ha molts i sempre en pots plantejar algun o altre.

En guardaré, però, aquests recursos per a una altra ocasió. Avui us manifestaré la meva preocupació per tants i tants alumnes d'aquest país nostre. Mireu, acabo d'arribar de Cantàbria d'un viatge de final de curs -vailets de 16/17 anys. Els escolars penso que déu n'hi do; que segueixen fil per randa el paper que tenen assignat en aquest món. Que fan les entremaliadures que corresponen a l'edat encantadora de l'adolescència. El problema radica en els ensenyants. Majoritàriament no fan la feina ben feta. Es passen el dia renyant però no educant. No acabo d'entendre ni perquè organitzen aquests viatges.

Comprenc que ser mestre és una feina difícil i complexa. No es tracta només de fer entendre l'assignatura que s'imparteix. La feina va molt més enllà. La funció del mestre és que els seus alumnes aprenguin la llei de Boile-Mariot, dividir pel sistema Rufini o bé, quantes valències té el plom, evidentment que sí. Ara bé, si no els encaixen de manera educada i adequada a la societat, la feina primera pràcticament és inútil, feta en va. El que passa, és que tot sovint, són els mestres mateixos els que no estan encaixats a la societat. Són mestres sense vocació, que exerceixen l'ofici com a modus vivendi i prou. Quins valors han d'inculcar als seus alumnes si ells no en tenen cap d'inculcat? Ensenyar/educar és una responsabilitat forta i massa sovint es dóna autoritat a qui no se la mereix i a qui no ha demostrat que sap utilitzar-la.

És evident que amb aquesta munió de mestres repartits a tantes, tantíssimes escoles del Principat, el país se'n ressent i molt. Hi han moltes i bones excepcions, a Déu gràcies. Hi han mestres fabulosos i que tenen molt clar la seva funció i molt ben aprés el seu ofici. Que donen lliçons magistrals i que de manera subtil col·loquen els seus alumnes al lloc que els correspon. Però penso que la norma general està estesa en la mediocritat. Aquesta setmana m'ha tocat viure intensament aquesta mediocritat. He viscut una experiència un bon xic agra. He acompanyat a un centenar curt d'alumnes a Cantàbria i els problemes -mireu si és cas!- els han creat els set mestres que n'eren responsables. Set mestres que, llastimosament, sumats donaven un resultat de tres i encara gràcies.

No passa massa res. Una setmana, al cap i a la fi, s'acaba en set dies. La meva paciència és infinita i com que em considero un professional del viatge... doncs, amunt i crits! La meva preocupació no va dirigida a la meva persona, sinó que va directament adreçada als molts alumnes de tota aquesta colla de professors poc preparats i gens ni mica sensibilitzats.

Ens cal un reciclatge urgent. Uns cursets dirigits a aquests mestres de tercera divisió per mirar de que s'enfilin, d'una vegada per totes, a la divisió d'honor.

Jo en tot cas, em dono de baixa d'acompanyar aquestes excursions/viatges fins que no vegi clar que el problema s'ha resolt. I ara com ara estem a anys llum d'aconseguir-ho. És ben cert que la Generalitat de Catalunya no pot, ni ha de retallar un sol euro a la Conselleria d'Educació. Ens cal educar la quitxalla que puja i, sobretot, ens cal educar els mestres que eduquen. Aboquem-hi, doncs, tota la imaginació i els diners que calguin. Els país ho necessita i el futur també!