herois i heroïnes

”Hola Mar!”, això de saber qui em truca m’encanta i m’estalvia el Digui de tota la vida. ”Què volies?”, la Mar viu a Barcelona i quan em truca és per demanar o explicar-me alguna cosa. ”Res…. et trucava per dir-te que t’estimo molt”, així, tal qual. ”Ostres… estàs pàjara o què….?”, ens parlem d’aquesta manera amb ella. ”Res, estava aquí asseguda i m’he dit, truca a la mami i li dius que l’estimes i això és tot”. Toma ya! ” Doncs jo a tu també t’estimo molt, ja ho saps, veritat?”. ” Sí!! Ale adèu, nos vemos jajajajajajajajaja!”, i penja.”Jajajajajajajajaja….”, va ressonar dintre meu una bona estona i encara ho fa ara quan hi penso

Busquem el moment propici, que l’altre faci el primer pas, necessitem un senyal que ens doni la llum verda per a expressar-nos amb la seguretat que en serem correspostos. Esperem i esperem i de tant esperar ens apoltronem, llavors mai trobem el moment suficient propici, ni veiem cap pas ni senyal. Ens paral.litza la por a no ser correspostos, a quedar com uns babaus, a ser jutjats per l’atreviment….. i molt sovint el t’estimo es perd a mig camí entre el cor i la gola. ”Tinc un mal de coll... un nus a la gola... faringitis... un pes... un no sé què...” Llavors ens queixem de que la vida és dura, una lluita, que l’amor de veritat només es veu a les pel·lícules i és patrimoni d’herois i heroïnes, sants i santes.

Trucades com les de la Mar afortunadament em recorden que l’amor no és cap premi, que la vida, ni Déu, ni l’altre m’ha d’atorgar, que no és fruit de la lluita sinó que empeny per ser reconegut i expressat perquè que no es vol quedar a mig camí entre el cor i la gola. L’amor sap que tots i cadascun de nosaltres som herois i heroïnes, sants i santes, només ens cal saber-ho nosaltres.

I tu, què fas per a dir t’estimo a qui estimes?