Salvar la vida

“Ai, pobre llangardaix….ja ha llepat!”, ahir observava la Ori, la gosseta salsitxa, és una bona caçadora. Tot el dia fica el seu morro punxegut entre les plantes i les pedres per a caçar sargantanes, dragons i ratolins. Es posa les botes. “Ostres!!! Quina passada….uau….que bestial”. Tot d’una el llangardaix surt disparat i la Ori es queda plantada amb cara de babaua davant la cua que es mou com una endimoniada. La pobre Ori no entén res i amb la poteta toca la cua bellugadissa però no hi troba la seva presa. ” Li tardarà com a mínim un any en créixer la cua i durant aquest temps ell no creixerà gens ni mica, però ha salvat la vida!”, va dir en Borja que s’ho mirava des de la hamaca.

“ Curiós, jo a vegades m’he sentit una mica llangardaix…. quanta saviesa aquest bitxo….”. I no és que hagi perdut la cua ni cap membre important, no. Sinó que, en determinades situacions la meva vida a corregut perill. Tampoc pensis que he estat a punt de morir, no. Simplement que a vegades certes feines, relacions, experiències ….. han amenaçat la bona salut de la meva ànima, de la Eulàlia autèntica, salvatge i pura. És per això que he hagut de sacrificar alguna part important per a mi, m’ha fet mal, ha trigat temps en cicatritzar la ferida, però he salvat la vida. Afortunadament la experiència fa créixer en saviesa, ja no em deixo caçar amb tanta lleugeresa. Els meus instints m’avisen quan perceben la presència ” d’un morro caçador i punxegut”, llavors fujo en direcció contraria amb la meva cua intacta i l’ànima plena de vitalitat.

I tu, què fas quan et cacen? què fas per a que no et cacin?