Fer les paus amb la realitat

” Dilluns quan vingui la Laura a dinar li farem una bona amanida de tomàquets!”, vaig dir tota feliç mirant-me la tomaquera, un dels tomàquets començava a groguejar. En Borja que passava per allà em va mirar, va mirar el tomàquet i no va dir res. Encara faltava una setmana pel gran dinar, cada dia em plantificava davant de la tomaquera i imaginava la super amanida. Malgrat el meu entusiasme els tomàquets seguien grogs, semblava que s’hagués aturat el temps, no maduraven gens ni mica. El meu entusiasme es va transformar en impaciència i frustració, ” Amb la il·lusió que em fa que la Laura els provi...”. En Borja, que és pagès, ni mú. Va arribar el dilluns tan esperat i la Laura amb la seva super moto, ” Nena, vine que et faig un “achuchón”...”. Endevina que va dinar la Laura, doncs una amanida de carbassons acabats de collir, això sí.

Ja fa tres setmanes d’aquest dinar i els tomàquets segueixen grogs. En definitiva, tot té el seu ritme, per més que un hi posi entusiasme els tomàquets no maduren abans, primera lliçó. La impaciència no accelera els processos naturals de les coses, segona lliçó. La impaciència crea expectatives totalment allunyades de la realitat que si no es satisfan generen molta frustració, tercera lliçó. Si no hi ha “tomàquets”, gires una mica el cap, canvies el focus d’atenció i resulta que fas una bona collita de ” carbassons”, que qui ho havia de dir, estaven boníssims, quarta lliçó.

La vida té el seu propi ritme i cicles naturals, quan observes la realitat i per dins una veueta impertinent et diu ” Això hauria de ser diferent... hauria de ser... hauria de...”, ja hi tens el conflicte servit. Barallar-se amb la realitat és esgotador, frustrant i sobretot inútil.

I tu, com fas las paus amb la teva realitat?

Afegeix un comentari nou