Esquinçar les costures

” A que el peto….Vols que el peti?……El peto!”

“No Mireia ni se’t passi pel c….”

PAM!

“ Buuuuf, l’ha petat….”, em vaig dir mentre contemplava tots els llacets escampats per terra. Em va fer molta gràcia, però no m’atrevia a riure per por que la meva mare em clavés una bronca. No tenia més de cinc anys perque recordo la escena en una habitació de la caseta que llogavem a Arenys de Mar, Villa Margarita, just davant de Villa Marcelina. Que les cases tinguessin nom em semblava fascinant, a Barcelona jo vivia al 5-e 2ª, i això no en tenia res de poètic.

La qüestió és que a la meva mare li agradava vestir-nos com princesetes de conte. Aquell diumenge d’estiu per la tarda, ens va posar a la meva germana Mireia i a mi, un vestit cordat amb uns llacets per darrera, les dues iguals, com dos clons. I just va ser aquest el vestit que la Mireia es va carregar. Encara no sé ni com ho va fer, no es va moure ni un mil.limetre, va començar a eixamplar les costelles i PAM! Els llacets van sortir tots disparats per l’aire.

Precisament això és el que hauriem de fer tots nosaltres, i no estic dient que ens esquincem literalment la camisa. El que estic dient és que amb els anys ens hem fet una segona pell molt gruixuda. Hi posem una capa cada vegada que en diem “ que no sigui dit… que no faci el ridicul…quina vergonya….hauria de…”, amb cada emprenyada, desengany, cor trencat, ressentiment, por, rabia, culpa. La llista no té final i tothom ens coneixem la nostra. Aquesta segona pell és cada vegada més incòmoda, ens apreta l’ànima i l’ànima vol ser vista, farà el que sigui per brillar, realitzar-se, crèixer. Per tant, per que no li facilitem el procés? Estripem les costures que ens apreten, els pespunts que ens incomoden, les cremalleres i botons que ens ofeguen, ” per a presumir no cal patir“, sino tot el contrari. Permetem que la nostra ànima ens toqui la pell per dins, es faci gran, s’expandeixi i prengui el timó de les nostres vides.

I tú, què fas per viure desde l’ànima?