Dues religions i un sol poble

Diumenge passat una bona colla d'amics -gairebé tots arquitectes- vàrem organitzar-nos una sortida a Tiana per conèixer de prop la Cartoixa de Montalegre ubicada als afores del municipi, dins d'un paratge preciós ple de natura. Un paratge, que mirat des d'una certa distància i a vista d'ocell, encara és més bonic. El monestir és sorprenentment gran, amb dos claustres, d'un gòtic del XV, d'una exquisidesa i una sensibilitat de difícil definir. L'austeritat n'és bandera i així que trepitges l'espai conventual te n'adones que els monjos viuen amb una simplicitat i senzillesa que en el moment actual és una excepció en tota regla -la regla de Sant Bru, el fundador de l'orde.

Ara que he descrit mínimament la bellesa del convent i del lloc on s'ubica, ara, dic, ve l'altra part, la humana, la intransigent, la malaltissa... Ens va rebre, al llindar de la porta, un monjo gran, gairebé estrenava vellesa, amb barba despentinada de tota una vida, un bon xic geperut, que caminava tort i mirava borni. Un personatge estrafolari allà on n'hi hagin. Ens va donar quatre explicacions escadusseres i ens va dir que el monestir era obert a TOTHOM dos únics dies l'any: el dia de Sant Bru i el dijous de Corpus Christi. Per què aquest TOTHOM el poso en majúscules? Doncs, perquè immediatament després de dir-nos que era obert a tothom va afegir: “bé, a tothom, menys a les dones”. Què va voler dir-nos aquell monstre conventual disfressat amb uns parracs blancs a manera de sotana? Potser admeten a la visita gats, gossos, periquitos i aprofitant els dies de gran excepcionalitat, fins potser, fan els ulls grossos deixant entrar esgarrats, gais...? I demano disculpes perquè sóc conscient que la frase no és políticament correcte però aquells quatre frares del segle XVIII, que en el seu diccionari no tenen la paraula evolució, em fan dir aquestes bestieses i d'altres que penso i que no m'atreveixo a escriure. A aquestes alçades de la pel·lícula, encara estem així? Em costa de creure que ja hem caminat onze anys del segle XXI. El cartoixà en qüestió ens explicà que ells depenen directament del Vaticà i que les ordres les reben exclusivament del Papa. I que Benet XVI està decidit a no canviar ni un gram a aquestes ordes de clausura. Ja s'ho faran! Amb mi que no hi contin!

Tot plegat em fa pensar en el problema que tenim instal·lat a casa nostra, a Arenys de Mar. Els musulmans o mahometans que habiten entre nosaltres sembla que volen canviar de mesquita. El local del carrer de les Escolàpies se'ls ha fet petit i voldrien desplaçar-se a no sé on del carrer de Sant Gabriel. Mireu, a mi tot això em fa més por que goig. Jo que sóc un estudiós, un enamorat i un coneixedor dels pobles nord-africans penso, de manera inequívoca, que el millor lloc per a cadascú és ca seva. I, si per A o per B, has d'emigrar -i ho entenc i m'agradaria d'ajudar i afavorir als immigrants- llavors el que cal és adaptar-te tant com puguis i et sigui possible. Cal parlar la llegua del poble que t'acull i abraçar tradicions i cultura. Ara resulta que venen els imams integristes i retrògrads -pagats per l'Aràbia Saudita- i els diuen, per activa i per passiva, seguint consignes, que tots nosaltres som uns infidels i els exigeixen que visquin en guetos sense relacionar-se amb ningú que no professi la religió islàmica. No anem gota bé!

A mi m'agradaria que l'enxaneta dels “Caps Grossos de Mataró” fos un nen magribí. M'agradaria que el tenora de la “Cobla Iluro” fos negre. M'agradaria que la solista soprano del “Cor L'Aixa” fos xinesa. I, perquè no, m'agradaria que l'alcalde de Tordera fos equatorià.

Senzillament no aguanto ni suporto les religions quan es porten fins a extrems d'intransigència. Curem-nos tots plegats, cristians i musulmans. Fem les coses amb seny i, sobretot, argumentem-les amb intel·ligència. Deixem de banda el verí de la visceralitat i formem un sol poble, unit i agermanat, i amb una única consciència, la més humana i humanística que sapiguem trobar. Amen.