La meva veu, la teva veu

” Nenes, aquesta setmana em poso les piles, penso assajar cada dia”, vaig dir dijous a la Gemma i l’Anna. Les tres hem format un trio de flautes barroques, ens reunim un cop per setmana i toquem juntes. Ens ho passem molt bé i com que ens agrada tant tocar ho compartim amb qui ens vulgui escoltar. A finals de mes tenim un “bolo” a Arenys, és per això que ara toca apretar força. Tinc el faristol al menjador, les partitures sempre apunt i la flauta molt a mà. M’hi poso cada dia una mica, faig dits, integro el ritme. És important que els dits em corrin sols i que la pulsació flueixi de forma natural, m’ho passo bé tocant sola, és imprescindible que ho faci a consciència, però hi falta alguna cosa. Em falten elles, les seves veus. Les sonates de Telemann, Quantz, Corelli ... no estan fetes per tocar a una sola veu, la melodia només té sentit si s’estableix el diàleg amb les veus de la Gemma i l’Anna.

I de fet, com la vida mateixa. Cadascú de nosaltres tenim la nostra propia veu, personal, intrasferible, única. És necessari que descobrim quina es la nostra, fer-la sentir amb elegancia, dignitat, llibertat, coratge. Treballar-la a consciència, sentir la pulsació, el ritme, la vibració. Però aquesta veu només es realitza, es completa i pren significat quan entra en contacte amb les altres veus. Només quan s’estableix un diàleg la melodia té sentit. La nostra vida és com aquestes sonates tan boniques que toquem amb la Gemma i l’Anna, cadascuna de nosaltres té la seva veu, el seu espai, la responsablitat de fer-la sonar bé, però només s’enten quan ens juntem per tocar plegades.

I tú, tens clar quina és la teva veu? Què fas per a compartir-la?